Països Catalans: útils, o no seran
“La mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà.” Amb aquesta metàfora, Ramon Muntaner ens parlava, al segle XIV, dels llaços existents entre catalans, valencians i balears, i la necessitat d’anar-hi tots a una.
Set segles després he tingut l’oportunitat de participar en una altra Mata de Jonc. A Vila-real –Plana Baixa– s’han organitzat unes jornades, impulsades per la Federació Llull (OCB, Òmnium i ACPV) que cercaven crear espais de trobada entre gent dels diferents territoris de parla catalana. Durant un cap de setmana, persones de procedències diverses vam compartir debats, tallers i converses per somiar futurs possibles, que sovint continuaven als passadissos o a taula. No sempre estàvem d’acord –i millor així–, però sí que hi havia una cosa clara: la necessitat d’escoltar-nos més entre territoris. Aquest tipus de trobades serveixen precisament per això: intercanviar punts de vista sense apriorismes i sense discursos prefabricats. Sense grans escenografies ni proclames solemnes. Només gent parlant, discutint i, de tant en tant, canviant d’opinió. Perquè, què sabem realment nosaltres dels problemes dels valencians i principatins?
En aquests debats va aparèixer inevitablement una pregunta que fa dècades que sobrevola el debat polític i cultural: què són, realment, els Països Catalans? Una idea, la d’aquesta nació clandestina, que alguns han convertit en una mena de tòtem intocable, mentre altres la caricaturitzen com si fos una conspiració medieval.
I és aquí on em sembla especialment interessant recordar les reflexions de l’historiador Antoni Rico. Nascut a Alacant i resident a Girona, ha dedicat bona part del seu treball a estudiar el pensament de Joan Fuster i la construcció de les identitats nacionals. Al seu llibre No tots els mals venen d’Almansa (el Jonc, 2013) fa una reflexió incòmoda: els Països Catalans no existeixen perquè sí. No són una llei de la natura ni un destí inevitable, i no es poden relligar, només, a partir d’una llengua o una història passada. Són, en tot cas, un projecte polític que només té sentit si és útil per a la gent. Dit d’una altra manera: els Països Catalans no es declaren, es construeixen (o no es construeixen). I ja està. Rico parla d’una nació de futur. És a dir, un projecte que serveixi per millorar la vida de les persones. Que ajudi a cooperar en cultura sí, però també en economia, universitats o comunicació. Si no és útil, no funcionarà. I si funciona, no serà perquè algú ho hagi proclamat solemnement, sinó perquè la gent ho trobarà pràctic.
Aquests debats també m’evoquen episodis del fallit Procés català. L’any 2014 es va presentar el manifest Compromís pels Països Catalans, també impulsat per un col·lectiu que es deia Mata de Jonc. El text va rebre el suport de centenars d’intel·lectuals i tingué el suport de forces com Esquerra i la CUP.
La idea era simple: si Catalunya arribava a ser un estat independent, no podia ignorar la resta de territoris catalanoparlants.
No era cap proposta radical, sinó una aposta pragmàtica de futur. Per exemple, es proposava que la hipotètica constitució catalana permetés que altres territoris s’hi poguessin afegir o federar democràticament. També es defensava que els seus habitants poguessin ser reconeguts com a catalans i tenir drets concrets: accés a universitats, serveis o mecanismes de ciutadania. A més, es plantejava crear un departament per a les relacions amb els Països Catalans, fomentar acords culturals i econòmics, i protegir la llengua arreu del territori. Aquestes idees, avui, poden semblar llunyanes o fins i tot estranyes. De fet, moltes d’aquelles propostes continuen sent vàlides. Perquè no fa tant, molts pensàvem que la llibertat era a prop. I no hi ha cap motiu per amagar-ho o avergonyir-se’n.
Per què explic tot això? Perquè, com ja he dit, els Països Catalans no avançaran només amb consignes o nostàlgia. Tampoc desapareixeran perquè algú els ridiculitzi. Tot dependrà d’una cosa molt més concreta: que la cooperació sigui útil i tingui resultats.
La trobada Mata de Jonc ha servit justament per això. Ha estat un espai viu, participatiu i amb voluntat de continuïtat. Vol consolidar una xarxa compromesa amb la llengua, la cultura i un futur compartit. Si intel·lectuals, universitats, empreses, creadors i institucions hi troben sentit, el projecte creixerà. Potser a poc a poc, sense grans proclames, però amb base real. És menys èpic, però més realista. I sobretot, més útil. Per això, enhorabona a la Federació Llull per la iniciativa. I que la Mata de Jonc tingui recorregut durant molts anys.