Pacte Nacional: del paper al carrer

Finalment ja tenim Pacte Nacional per la Llengua. Cal felicitar el president de la Generalitat i el seu conseller de Política Lingüística per la fita assolida, i també treure importància a la rebequeria de Junts, que no ha sabut distingir el valor estratègic del Pla dels seus interessos tàctics. En realitat, no és cap novetat que un partit que defensa la protecció del català decideixi no secundar una iniciativa per protegir el català; només cal recordar que l'any 1997 Esquerra va votar en contra de la llei de política lingüística.

Posats a parlar d'absències, una que no s'ha comentat gaire però que valdria la pena ponderar és la del govern espanyol. La salvaguarda del català no és només una competència exclusiva de la Generalitat; també és una responsabilitat de l'Estat. Al Pla Nacional hi ha moltes mesures que depenen directament o indirectament de prerrogatives, polítiques o actituds estatals, i per això sorprèn que les autoritats catalanes no hi hagin embarcat les espanyoles, ni que fos simbòlicament, com per exemple convidant el ministre de Cultura a l'acte de signatura o fins i tot deixant-lo parlar. Si abans de la signatura del Pacte el govern d'Illa ja era "el més espanyolista de la història", no venia d'aquí.

Però deixem estar les presències i les absències i parlem del contingut del Pla. En alguns casos, el Pla aporta solemnitat per refermar el que ja tenim. El català, per exemple, seguirà essent la llengua vehicular normal del sistema educatiu, que és precisament el que diu la llei 8/2022 sobre la qual ha de dictaminar el Tribunal Constitucional. En aquest punt cal creuar els dits perquè el tribunal no tiri per terra el laboriós pacte que va fer possible que el legislador català acceptés que el castellà també és (pot ser) llengua vehicular (d'ús curricular i educatiu, segons l'eufemisme pactat). (El TC també ha de dictaminar sobre el decret llei que el govern de Pere Aragonès es va treure de la màniga, en què s'estableix la "inaplicació" [sic] de paràmetres numèrics en els projectes lingüístics dels centres educatius, que ara mateix tenen prohibit dir coses com ara que "una" assignatura es farà en castellà.)

El mèrit del Pla, òbviament, són les mesures que incideixen en àmbits on l'ús del català no està garantit o consolidat. Signar el Pacte no era el més difícil: el més difícil serà aplicar-lo, especialment en els àmbits que són estructuralment més complicats, on l'èxit no depèn exclusivament de quants milers d'euros s'hi destinin.

Un exemple dels més prominents és l'àmbit sanitari. Enguany s'ha celebrat el 30è aniversari de l'aprovació d'un document que presenta semblances amb el Pla Nacional. Ens referim al Pla General de Normalització Lingüística, que contenia múltiples sectors, àrees, objectius i mesures. L'objectiu de l'àrea "món sanitari i assistencial" era "impulsar la normalització lingüística a les institucions sanitàries i assistencials, garantint l'ús del català en tots els serveis de cobertura pública i en l'atenció dels usuaris". La referència a la "normalització lingüística" traeix l'època en què va ser escrit, però si fem abstracció del terme, l'objectiu no és essencialment diferent del que figura al Pla Nacional, que és "garantir els drets lingüístics dels pacients [...] i assolir l'ús normal del català com a llengua professional del sector". Aconseguirem en els propers cinc anys, que és l'horitzó del Pla, el que no hem aconseguit en els darrers 30? Recordem, d'altra banda, que l'àmbit sanitari no és un àmbit difícil només per al català. Un exemple prou instructiu és el del suec a Finlàndia, que no és una llengua regional o minoritària qualsevol sinó que és una de les dues llengües oficials del país. L'any 2001, en la primera avaluació del compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries a Finlàndia, el Comitè d'Experts ja va detectar que l'atenció sanitària en suec, garantida per llei, no estava assegurada en la pràctica, i el Comitè de Ministres del Consell d'Europa va emetre una recomanació al respecte. L'any 2024, en la darrera avaluació, érem allà mateix: malgrat els plans desenvolupats per les autoritats finlandeses, l'atenció sanitària en suec seguia sense estar assegurada, i el Comitè de Ministres del Consell d'Europa va emetre, per sisena vegada consecutiva al llarg de 24 anys, la mateixa recomanació: "Take further measures to ensure the effective use of Swedish in social and health care services". En resum: benvingut el Pla, sí, però no el confonguem amb un talismà.