Operació Espanya
La Vanguardia i ElDiario.es, durant aquests dies passats, han publicat conjuntament una sèrie de reportatges sobre l’Operació Catalunya. Bona part de la informació ja havia estat publicada anteriorment, però n'hi havia una part inèdita, la que feia referència a com es feia arribar la informació 'fabricada' per la 'policia i serveis d’informació patriòtics' a la taula del ministre i del president del govern. El sistema es basava en unes 'notes informatives' que transportaven els escortes –en una mena de retorn al cèlebre 'motorista' de Franco– en sobres sense cap identificació, que fan venir a la memòria els famosos pizzini (petites peces de paper) que emprava l’u tratturi Bernardo Provenzano, cap de la màfia siciliana, per comunicar-se amb la seva gent. En el cas que ens ocupa, es podria parlar de mercaderia adulterada navegant per les clavegueres de l'Estat.
La notícia de la notícia és el moment en què es produeix la publicació, que no és altre que l’inici d’una legislatura en què s'ha pactat una comissió d'investigació sobre el tema al Congrés de Diputats. Una comissió amb la garantia inicial que no existiran els vetos d'altres vegades i on s’estudiarà l’estructura política, policíaca i mediàtica que, durant els anys de govern de Mariano Rajoy, va operar de manera prospectiva, fora de la legalitat, contra l’independentisme. També arranca el cas Pegasus d’espionatge a polítics i ciutadans catalans amb la desclassificació parcial, a petició judicial, de documents secrets. Airejar la casa en època de virus és un mèrit que cal agrair a la diversitat política del bloc democràtic que dona suport al govern. Faltarà tancar esquerdes i blanquejar les parets de l’edifici. Seria bo que no apareguessin vel·leïtats bipartidistes.
L’estabilitat subjacent actual de la política espanyola depèn de dues variables: la corba de les eleccions (voluntat popular), que creix en direcció al govern de coalició, assajat amb èxit durant quatre anys, i la corba de la circumstància, que estaria marcada pel fracàs de la via unilateral i la constatació de la ineficàcia de la solució judicial i autoritària. Vist des de la centralitat, això implica airejar i sanejar les estructures de l’estat, i, vist des de la perifèria, implica conquerir l’estat. Aquesta és la confluència sobre la qual és possible crear un nou marc de convivència i superar el trauma de les polítiques conservadores. En llenguatge del carrer, això vol dir que tots han hagut de deixar anar la pedra. Moment de generositat. S’equivoca qui pensa que li resten forces per imposar el seu criteri per damunt de tot i de tots.
La informació de La Vanguardia i ElDiario.es sobre el que, en definitiva, eren indagacions prospectives amb l'objectiu de cercar proves incriminatòries sense que prèviament hi hagués elements per fer-ho, amb el coneixement del ministre d’Interior i el president del govern, condueix directament a certificar l’existència d’una causa general contra l’independentisme. Les pràctiques prospectives ja havien estat descrites pel tinent coronel de la Guardia Civil Daniel Baena davant el tribunal del judici del Procés que presidia el jutge Marchena i que van servir com a element principal d’acusació en la sentència condemnatòria dels líders catalans. Posteriorment, en contestació a unes prejudicials plantejades pel jutge Llarena, el TJUE advertia que la comprovació de l’existència d’una causa general contra l’independentisme podria ser substancial en la consideració judicial del Procés. És a dir, existia la possibilitat que la posició de la justícia europea sobre la qüestió no fos favorable a les tesis de la judicatura espanyola. No tots han pres nota del tema.
Potser arribi el moment en què amagar l'evidència de la causa general es faci impossible i airejar i sanejar es converteixi en el més raonable. Però aquesta no és l'única derivada de la notícia. El modus operandi de la guerra judicial o lawfare implica, a més d’una estructura política, policíaca i judicial, un entramat mediàtic que actuï de terminal per desacreditar l'enemic davant de l'opinió pública, aquest és el moll de la qüestió. Un exemple de llibre d’això és la persecució judicial i mediàtica a què va ser sotmès Podem, una vegada que aquesta formació hagué obtingut 71 escons al Congrés de Diputats i amenaçava amb un sorpasso als socialistes. Les 30 causes judicials fabricades que se'ls van obrir amb el temps han anat decaient totes; això no obstant, els efectes de les campanyes mediàtiques corrosives allà queden.
Durant anys es va fer evident que la dreta mediàtica sempre trobava una resposta proactiva per part de la dreta judicial. La publicació dels dossiers de les 'notes informatives' que es filtraven als mitjans, via clavegueram de l’Estat, servien d’excusa per obrir causes judicials, uns i altres s'anaven retroalimentant. Fins i tot, es tancaven files entorn a la invisibilització judicial de certs personatges que buscaven protegir; podria anomenar-se estratègia 'M. Rajoy' o lawfare per omissió. En contraposició, tota informació que ara torna sortir a la llum, i que ja era coneguda, amb prou feines ha tingut contestació per part de la fiscalia i de la judicatura espanyola. Insistir en el tema ajuda a fer que el moment sigui especial.
Per ventura, un moment sensible, il·luminat pel fet transcendent que siguin els mateixos mitjans que posin a la picota el paper de la premsa mercenària i la utilització de fakes. Airejar i sanar. “Cap societat democràtica pot existir sense una premsa lliure, independent i plural”, deia Kofi Annan. Estam parlant de la llibertat d’informació per garantir el dret dels ciutadans a una informació veraç. No és poc.
