Olor

Criticant la guerra fa alguns mesos, parlàrem de les conseqüències fisiològiques igualitàries que s'esdevenen en arribar la mort física. Hi torn perquè hem començat una nova era de la paraula 'igualtat', associada al desdeny d'algunes persones o col·lectius. Deixar d'alenar en funció de qui i com ha perdut la vida no sempre és la representació més equitativa que ens podem trobar; ara bé, sí que serveix per denunciar discriminació en sentit ampli. Un concepte, el de la discriminació, que pot ser maquillat semànticament en definir-la com a 'desigualtat'. Us anticip que aquest text és desagradable i pot ferir la sensibilitat; això no obstant, no passarà a cap de la trentena llarga de dones protagonistes del relat.

Recuper la mort per incidir en dues de les seves causes exògenes: la inhumanitat dels humans en general i l'exercici del poder masclista en particular. Començarem per la despersonalització de la misèria, que podem trobar a la mar Mediterrània, a un desert o alimentada amb qualsevol excusa. Tots són escenaris propicis per a la depuració social aplicada a les persones migrants, que, si són dones, moltes ja hauran estat  violades. D’exemples en tenim a cabassos. Si més no, utilitzant l'arena com a sudari conductor, les podem representar totes amb tres noms d’actualitat recent: Lilia, de vuit mesos; Fati i la seva filla Marie, de sis anys. Els corrents del Mare Nostrum que tant de delit ofereixen conduïren la primera víctima d'un naufragi des de ca nostra fins a una platja de Tarragona, i les altres dues, perquè no aconseguiren travessar la mar que tenim tan prop, acabaren al desert entre Líbia i Tunísia.

Manca, parlant de l'exercici del poder, anomenar les més de trenta dones assassinades per la parella des de principi d'any, vuit de les quals el juliol. De totes voldria explicar-vos com van anar els seus primers instants sense vida: només parlaré d'olor i de color.

L'olor de la mort és una manifestació més d'aquest inexcusable punt comú que trobarem a la nostra existència. Hi haurà qui no l’ensumarà mai; d'altres –per motius professionals– la reconeixem a l’instant, i la memòria olfactiva és potent. Els objectes en contacte amb un cos sense vida s'impregnen de la ferum característica. “Què té més!”, idò, el buidatge de significat que pateix actualment el concepte d’igualtat. La desigualtat, sigui dissimulada o evident, que pateixen –conscients o no, ho negui qui ho negui– totes les dones continuarà. 

El moment en què el cor propicia el darrer batec, la biologia actua ben igual sense distingir identitat sexual, religió, color, nacionalitat, llengua i, entre altres motius, el sexe. La circulació de la sang s’atura i, atreta per la força de la gravetat, anirà baixant i farà que la pell mudi el color. Hi haurà pal·lidesa i, als plans inferiors, predominarà el color blavós. Escarrufa veure reproduïts els objectes que hi pugui haver davall un cos inert. Una mínima pressió desplaça la sang i propicia l’aparició de tatuatges improvisats: l'arruga d'un llençol, la fulla d’un ganivet, un vidre romput, l’estoig d’un preservatiu buit i doblegat... Les copinyes o les branques potser es dibuixaven sobre els cossos de les nostres migrants. Com més temps passa, més olor de putrefacció l'acompanya.

Cert és que tot el que he explicat es pot aplicar a qualsevol persona, però, en el cas de les dones, està desigualment relacionada amb la violència amb majúscules, barrejada, segons el cas, amb diferents qualificatius: masclista, de gènere, sexual, social, laboral...

D'on surt aquesta continguda cruesa narrativa? Cal haver vist les imatges dels cossos sense vida dels tres éssers humans esmentats, aparegudes als mitjans de comunicació fa algunes setmanes. Lilia, el nadó, aïllada i ofegada per excés d'aigua; Fati i Marie, arronsades i deshidratades per manca de líquid. Tres migrants desesperades que deixaren d'alenar ajagudes damunt l'arena. A la motivació hi hem de sumar totes les dones assassinades per violència de gènere, fets sobre els quals manca aportar detalls, però això seria massa llarg d'explicar. Totes elles experimentaren els fenòmens cadavèrics que us he descrit, atès que les pantalles dels televisors, les fotos o els taüts no són capaços traslladar-vos aquesta seqüència, especialment l'aclaparadora pudor. N'hi ha molts més, de canvis biològics, siguin físics o químics, que no cal explicar. La veritat és que ja he escrit qualque cosa al respecte, però la sensació d'impotència i de culpabilitat d'aquesta catàstrofe humanitària em colpeja i necessit incidir-hi. Casualment mascle, també form part del circ geogràfic del benestar occidental, i per això he tornat a fer-ne cinc cèntims, d'aquestes 'anècdotes' mortals. Pel que fa a la violència masclista, resulta senzillament esfereïdor veure’n l’evolució, sense ser capaços d'aturar-la. Mentrestant, comptam, lamentam i passa el temps.