Obre el teu cor (en canal) al turisme
Després de llegir el titular del discurs del batle de Palma, Jaime Martínez, durant la Festa de l’Estendard, demanant una ciutat més oberta al turisme, la meva primera reacció va ser la més òbvia: donar per fet que Jaime Martínez no havia trepitjat Palma en els darrers deu anys i que, clarament, no vivia aquí. Això, clar, entrava en flagrant contradicció amb la seva presència a la Festa de l’Estendard. Les fotografies que acompanyaven la notícia provaven que, com a mínim, Jaime Martínez havia estat un cop a Palma, temps suficient per constatar fins a quin punt vivim en una ciutat oberta –afegiria que en canal– al turisme. Llevat que Jaime Martínez fos un holograma, clar. En tot cas, llegint més enllà del titular vaig arribar a la frase completa: l’objectiu final era no només aconseguir una ciutat més oberta al turisme, sinó també orientada a afavorir la qualitat de vida dels veïns. No vaig assistir-hi, però juraria, per la solemnitat de l’acte, que tot això no ho va dir amb ironia. En tal cas, no només estam parlant d’una possible projecció hologràfica, sinó també d’una projecció hologràfica increïblement ingènua.
Però com que som un fervent defensor del pensament crític, vaig decidir que potser havia de fer l’exercici de posar en dubte les meves pròpies conclusions sobre el tema –que el turisme corca i erosiona la vida quotidiana i que la turistificació de l’espai urbà és incompatible amb el confort dels seus habitants– i enfrontar-me a la qüestió sense prejudicis: i si l’holograma del batle de Palma, Jaime Martínez, partia d’un precepte cert i Palma no està 'prou' oberta al turisme?
Un cop superada la meva estupefacció i analitzada fredament la situació, pens que hem de ser sincers... Vull dir: jo mateix he detectat sovint una evident manca d’entusiasme per part vostra. Fins i tot diria que podríeu ser, en general, més amables, més atents, més sol·lícits. Al cap i a la fi, en Fritz i en Hans no han fugit de la depriment grisor dels seus països per veure cares llargues i ser víctimes de mirades de censura. Així que potser ha arribat l’hora de deixar de demanar-nos què pot fer el turisme per nosaltres i començar a pensar què podem fer nosaltres pel turisme.
A tall d’aportació personal i en senyal del meu compromís ciutadà, aquí hi ha unes quantes idees:
Primera: Enviar cada dia una delegació d’escoles de ball i agrupacions folklòriques indígenes a rebre amb cartells, garlandes i collars els turistes que arribin al port i a l’aeroport, cantar-los cançons regionals i fer balls, òbviament vestits de pagès.
Segona: Oferir als nostres visitants tours guiats per barris com Son Oliva, Son Cotoner, Son Cladera, Son Gotleu i la Soledat, perquè així puguin veure com vivim els nadius. Propòs l’escenificació d’estampes quotidianes –com fer matances, menjar síndria al carrer o jugar a futbol descalços–, per a una major versemblança.
Tercera: Oferir-los adoptar els nostres orfes, així almanco algun palmesà tendrà, potser, la possibilitat de viure fora de la reserva, rebre una educació i fins i tot viure com els blancs.
Quarta: Cursos obligatoris de reeducació/motivació de la població per recordar la Irrefutable Veritat Històrica, que sense el turisme aquí seríem pobres, ignorants i no tendríem ni llum, ni carreteres, ni res de res.
Només són idees esparses. Potser alguna s’ha de polir, però en termes generals crec que hi ha aquí el bessó d’una millora, d’una obertura total, d’una entrega real i necessària. Anant per aquí potser la gerència se sent satisfeta i no es veu obligada, com sembla que passarà, a prescindir de nosaltres com a dòcils figurants d’aquest parc temàtic.
