05/05/2023

No vull haver d'escriure 'Terramorta'

Després de vuit anys de feina valenta, rigorosa i independent, Terraferida ha dit que prou, i es desfila un tram imprescindible del teixit social de ca nostra. L'associacionisme també necessita veure resultats, sobretot per assegurar un relleu continu –que és vital–; per això, a més de denunciar la inacció del Govern, ens han d'amoïnar les converses en les quals ningú no es planteja quan es planta què, d'on surt quina carn, el disbarat dels camps de golf i les piscines particulars, o el paper de les orenetes –a banda d'inspirar versos romàntics–. Ara que aquest trosset de terra està nafrat per tots cantons, haver perdut Terraferida sembla ben simptomàtic que la malaltia avança i que cal un tractament de xoc. És cert que el Parlament ha aprovat la ILP ‘Avui per Demà’ (una llei, impulsada pel GOB, amb la qual les institucions haurien d'obligar les empreses a tenir en compte la justícia ambiental i la justícia social en les seves accions), però malauradament també és simptomàtic que ho fes quan mancaven dos mesos exactes per a les eleccions.

Ara fa catorze anys que visc a Mallorca i m'ha costat força d'entendre-ho, tot plegat, perquè el lloc on vaig néixer no n'és gaire, de turístic; i tanmateix, basta que hi rumiï una mica per recordar que les bregues grosses (i insalvables) les han detonat els desitjos del turisme i dels qui se'n beneficien: una autopista que deixà pobles mig abandonats (uns pobles que, d'altra banda, ja no suportaven la pressió del trànsit en temps de bolets i de neu); o la gestió, com a atractiu per als visitants, d'un patrimoni natural que els magnats de la indústria tèxtil primer s'havien apropiat i espoliat, i després van abandonar (deixant el medi malferit, i els treballadors, empobrits i a l'atur).

Cargando
No hay anuncios

Quan era una adolescent àvida d'escoltar, de moure'm i entendre, marxar del poble em va semblar inequívoc. Aleshores, aquella localitat de 6.000 habitants creixia econòmicament mentre es desruralitzava, tot i que no era el turisme el que ens envaïa, sinó una nova indústria; els canvis en el paisatge van ser ben visibles i, d'estar envoltats d'horts, camps de vinya i cereal, i petites granges de porcs, cada dia vèiem més formigó de cases i xalets, o de naus de polígon i de grans superfícies comercials. L'oferta cultural, però, continuava sense existir: ni clubs de lectura, ni cinema o teatre, ni centre cívic; per la qual cosa, els joves no vam suplir amb cap nou saber la pèrdua del coneixementde pagès’. Ara, el cicle ha fet un tomb: persones que van poder estudiar a les ciutats tornen –n'hi ha que per desencantament, n'hi ha que per força i algunes perquè han sentit una crida. La muntanya, preciosa i en decadència, les ha cridat a recuperar el coneixement tradicional i estudiar professions vinculades a l'agricultura amb els darrers mestres, per esdevenir pastores, horticultores, agents forestals o formatgeres. La investigadora Federica Ravera i l'artista visual Martina Manyà n'han compilat un bon grapat d'exemples a Dones de la muntanya. Cròniques de pagesia i ruralitats (Pol·len, 2023), un assaig magnífic en forma de còmic.

La meva reconnexió va ser a través de l'excursionisme, l'ornitologia i la universitat. Vaig fer les pràctiques, com a traductora, a l'Observatori del Deute en la Globalització –una xarxa d'investigació i activisme vinculada a la UPC de Terrassa que, el 2004, ja publicava documents molt valuosos amb la col·laboració d'Icària Editorial. Sempre ho diem, els traductors, que és en el procés de passar un text d'una llengua a una altra que les idees s'entenen d'una manera profunda i precisa. I, a través d'aquelles lectures, vaig comprendre les relacions entre sostenibilitat del planeta i conflictes socials. El deute ecològic, la biopirateria, la intensificació de conreus i granges, el trànsit de residus... i les migracions de població o violacions dels drets humans –i no humans– que provoquen, encenien el llumet de la consciència i palesaven que la nostra (suposada) millor qualitat de vida depenia de la postcolonització d'altres pobles i espais, i d'haver oblidat com funcionen els cicles de la terra.

Cargando
No hay anuncios

Encara que els poders tenen la capacitat de provocar un canvi de tendència de manera immediata, les accions individuals, familiars i col·lectives són imprescindibles: com que les impulsen el coneixement i l'amor, a la llarga són més eficaces. L'altre dia, a Lugo, estàvem a punt d'acabar el nostre concert i vam demanar als assistents si volien que toquéssim una altra cançó. Una dona d'uns quaranta anys va somriure dolça i va parlar fort: que li agradaria molt, va dir, però ja era tard i havia d'anar a munyir les vaques. Va ser un recordatori que els creadors també hem desconnectat dels cicles de la vida, i que ens convé igualment alentir, reduir i reaprendre tot allò que ens hem avesat a no haver de fer, per poder-li tornar el valor.