No perdre ocasió de perdre l'ocasió

Ho llegíem fa uns dies en aquest diari i era de preveure: el govern de Catalunya descarta fer costat als governs del País Valencià i de les Balears en l'agenda federalista promoguda pels presidents Ximo Puig i Francina Armengol a la cimera de la setmana anterior a Palma. El president Aragonès i el seu executiu sostenen que en cap cas no volen tenir relacions multilaterals amb l'estat espanyol, sinó únicament bilaterals, i que no tenen cap intenció de negociar cap tipus de descentralització, sinó tan sols un referèndum d'autodeterminació. Ja dic que era previsible, però no deixa de ser una llàstima.

L'agenda independentista i la federalista òbviament no tan sols no tenen per què ser excloents, sinó que perfectament poden donar-se impuls i contingut mutu. Als federalistes, comptar amb una bona interlocució amb la Catalunya independentista els donaria nervi i els faria ampliar l'abast de les seves exigències. I l'independentisme fa temps que demostra que està faltat d'un pla B, i d'una cosa encara més senzilla i, per això mateix, més urgent: capacitat per parlar amb algú més que amb ell mateix. Si d'una cosa ha acabat sent culpable l'independentisme, i alhora ostatge, és d'una mirada reconcentrada que el du a fer el mateix que denunciava —amb raó— del nacionalisme espanyol d'estat: la supèrbia, la prepotència, el creure's més important que ningú. Independentistes només parlen amb independentistes, i molt sovint només per dir-se el nom del porc. Amb aquesta dinàmica, i sense suports externs (ni tan sols entre els seus referents més immediats, que són el País Valencià i les Balears), menyspreant “els perifèrics” amb aquesta actitud que ve a dir “No ens destorbeu amb les vostres propostes de segona, que nosaltres estem fent una cosa important de debò”, difícilment es va enlloc.

Fonts properes a l'executiu català diuen que al Palau de la Generalitat se senten “implicats” per qüestions com els fons europeus, el Corredor Mediterrani o la llengua catalana. Quanta generositat, o quanta condescendència. Ho diuen com si ja les tinguessin resoltes, aquestes qüestions o, en tot cas, en un estadi molt més avançat que el cosinets de poble del sud i d'aquesta cosa que espantosament denominen ses Illes. Com si no hi hagués forts interessos econòmics en comú, o un espai comunicatiu i un mercat cultural per construir. Per ells faran, però d'aquesta manera es perd una oportunitat única (la primera, que recordem) d'unir esforços per plantar cara al terrible article 145.1 de la Constitució espanyola, que únicament consta de nou paraules: “En cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes”. Aquest article ens està directament dedicat a catalans, valencians i balears, i no respon a altra cosa més que al famós principi del divide et impera. Si no tan sols ens divideixen, sinó que som nosaltres mateixos els que ens dividim, i a damunt ho fem per no saber ser mínimament pragmàtics, aleshores el susdit nacionalisme espanyol d'estat pot descansar tranquil, perquè ja li donem la feina feta.