No és només el requisit del català, és el respecte
Que el català deixaria de ser un requisit per als professionals sanitaris de les Balears era una cosa sabuda: estava en els programes electorals del PP i Vox, i el seu pacte de governabilitat havia d’incloure la mesura. És una d’aquelles iniciatives bones d’aplicar, ràpida i fàcil. Perquè destruir és més senzill que construir. No t’hi has d’esforçar, no has de crear res, no has d’aconseguir que la gent faci coses. Simplement has de fer saber que abans hi existia una norma (el requisit) i que ara, gràcies a la màgia dels decrets llei, ja no existeix. És cert que el PP havia criticat molt, moltíssim, l’abús dels decrets que havia fet el Pacte la legislatura passada. Però una de les característiques de l’art de la demagògia política és ser capaç de fer allò que abans era del tot inadmissible sense que es noti gaire. I és que era d’urgent necessitat alliberar els metges i les infermeres del llast de la llengua pròpia de les Balears sense fer massa renou, sense debatre la qüestió amb totes les formacions polítiques que representen la ciutadania de les Illes.
‘Dissuasiu’: aquesta és la paraula que més han repetit els populars aquesta setmana per referir-se al català a la sanitat pública. Però no l’han acompanyada de cap prova que demostri aquesta acusació. No saben quants professionals han deixat de venir pel català, ni quants vindran ara que no és un requisit. En resum, que no saben res. Mentrestant, la consellera de Salut, Manuela García, reconeix que la manca de metges és un problema espanyol, europeu i mundial. És un problema còsmic, estratosfèric, galàctic. I la consellera tampoc no sap si el català és més o menys important com a element dissuasiu que els preus de l’habitatge i el cost de vida en general en aquest petit racó de l’univers. Alguns intuïm que no poder passar un mes amb el teu sou sense quedar en descobert tal vegada és més important que dedicar unes hores de la teva vida a aprendre la llengua del territori on prestes un servei públic, que paguen moltíssims catalanoparlants.
Hauria estat més coherent que haguessin argumentat que lleven el català com a requisit perquè els dona la gana, perquè la llengua pròpia els molesta, que haver de sentir que en potenciaran el coneixement amb uns cursos voluntaris que tampoc no saben com seran. Perquè aquesta història va de no saber coses. Però també és una història sobre el respecte: per les arrels, per la ciutadania, per la cultura pròpia.
És dur contemplar l’extrema dreta celebrant la desaparició del català en àmbits de servei públic, i hauria de fer reflexionar. Ara bé, no sembla que el camí que ha triat el Govern en aquest àmbit sigui precisament el de la reflexió, sinó una cursa cap enrere que també passarà per l’educació. Aquests governants repeteixen una i altra vegada que no són el mateix Govern que entre el 2011 i el 2015 es va dedicar a arrasar la llengua pròpia i a crear la discòrdia més gran que hi ha hagut en democràcia entre les institucions i els ciutadans. Idò sí que ho semblen.
