No hi ha alternativa

El món està organitzat des de fa més d’un segle al voltant dels valors imposats pels EUA: capitalisme i democràcia liberal. Hi ha alternativa? A principis del segle XX el Reich, un estat autoritari, va aixecar-se contra la preponderància del Regne Unit i França. Els EUA van contribuir a derrotar-lo el 1918. Als anys 30 hi va haver dos estats autoritaris oposats a aquests valors: el Japó i Alemanya. Van ser derrotats el 1945. Entre els 50 i els 90 l’URSS va representar l’oposició, la planificació de l’economia centralitzada i l’estat totalitari, però va ser vençuda econòmicament a la Guerra Freda. Ara l’adversari és la Xina.

El conflicte gira sempre al voltant d’un poder econòmic alternatiu als EUA i d’un poder polític autoritari oposat a la democràcia. La segona constant d’aquest fet repetit és la resistència a intervenir del poble americà, per finalment assumir la necessitat de fer-ho quan les circumstàncies esdevenen crítiques: la guerra submarina del Reich el 1916, la invasió de l’URSS per Alemanya o Pearl Harbor el 1941, l’aparent i inevitable extensió del comunisme a l’Àsia, el Vietnam, o el fals perill d’un dictador amb armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Contra la visió d’un nou món més equànime del president Wilson, Cabot Lodge i els republicans. Contra la voluntat de crear un entorn internacional més lliure del president Roosevelt, Taft i els republicans. La reacció representa la voluntat d’acceptar el món tal com és, no voler-lo canviar.

Durant la Guerra Freda existeix una ferma unanimitat contra el comunisme perquè aquest era percebut com una amenaça global per a l’ordre liberal internacional.

Fins ara el president Trump, després de fer un stress test de la democràcia americana del qual n’ha sortit amb èxit, ha continuat i donat força a aquesta visió reactiva: només compten els EUA, America first. Per als EUA continua vigent el principi expressat de manera precisa per George H.W. Bush: “Un món on la brutalitat i la manca de l’imperi de la llei són possibles no és el món en què volem viure”. És la raó última de la seva política exterior, malgrat Trump, malgrat l’aïllacionisme i la reacció.

El president John Quincy Adams va dir el 1826: “Volent ser l’àrbitre del món, els EUA perdran la seva ànima”. Els valors fundacionals de la república americana eren contraris a la projecció exterior: “Dominem el nostre territori amb enemics febles al nord i al sud i protegits per dos oceans a l’est i l’oest, estem segurs contra els poders que ens vulguin confrontar. Reforcem el nostre oasi d’estabilitat i prosperitat”. Ho va formular com a principi polític el president Monroe: “Amèrica per als americans”. Avui el món és global i els EUA han liderat aquest rumb... però la ciutadania americana no és unànime en favor d’aquests principis.

L’estratègia dels EUA per confrontar l’adversari sempre ha estat promoure i liderar una coalició d’estats coincidents en interessos econòmics i polítics. A vegades amb èxit i a vegades sense: la Societat de Nacions el 1919, el Pacte Atlàntic de 1940, l’ONU el 1946, l’OTAN el 1949, coalicions contra l’Iraq i Sèrbia als anys 90...

I els mitjans, el poder militar i econòmic, sempre presents. Són la base que fa possible aquest posicionament. Una part important de la societat americana és indiferent a aquesta política, creuen que no els representa. Els votants de Trump no estan concernits per aquesta estratègia.

La confrontació amb la Xina participa d’aquestes constants històriques. Biden necessita el món occidental per tenir èxit: és una oportunitat per a Europa. Per primera vegada són els EUA els que de manera explícita plantegen la política de col·laboració i confluència. Però la qüestió és si hi ha alternativa, si un ordre mundial americà es pot substituir per un ordre mundial a l’estil de Suècia, neutral i no intervencionista, com ha dit recentment el politòleg Robert Kagan.

Internacionalistes liberals, nacionalistes conservadors, progressistes de totes les tendències, coincideixen a dir que un món sense el patronatge dels EUA seria de fet un món millor. És, malgrat la unanimitat, dubtós que fos així. No seria aquest un món on triomfessin els ideals de la il·lustració, i el respecte pels pobles. Seria més aviat un món de buits, caos i conflictes, un món fet pols, sense visions globals. La força de la tecnologia, la necessitat de polítiques comunes per salvar el planeta porten de fet en direcció contrària.

Sense respecte pel món amb la seva diversitat -que, per sobre d’altres qüestions, ha de ser protegida- no hi ha alternativa. Només la democràcia i el principi federal són útils per governar pobles diversos o nombrosos. Aquests dos principis, democràcia i federalisme, aportats a la política mundial pels EUA en els últims 200 anys, han de ser preservats. Si Biden demana suport és del nostre interès donar-li. Convergir en el que és positiu, oblidar el que és negatiu, és el paradigma del pragmatisme.