La neutralitat periodística no és mai neutral

Llegeixo una enquesta britànica curiosa. Preguntaven als ciutadans si creien que els mitjans havien de ser neutrals en tots els assumptes o bé hi havia temes en què no tenia sentit mantenir aquesta equidistància. Quan responien les persones que s’identificaven amb l’esquerra, el 53% es mostraven a favor d’aplicar biaixos ideològics en algunes matèries. En canvi, només el 20% d’enquestats que s’arrengleren amb la dreta accepta aquests posicionaments. Penso que aquesta disparitat no diu el que sembla –que la gent d'esquerres són més adoctrinadors– sinó que reflecteix el relat (fals) imperant segons el qual la premsa carrega cap al progressisme. Però una anàlisi crítica del conjunt de mitjans a Espanya –des d’Ana Rosa Quintana fins a la COPE– evidenciaria que les posicions conservadores, vinculades a l’establishment i a la conservació de l’statu quo, gaudeixen de la majoria d’espais, fins i tot a través de diaris nominalment progressistes com, per exemple, El País.

De fet, la neutralitat no existeix. No posicionar-se mai és innocent i resulta impossible: la simple tria és sempre una declaració d’intencions. Si jo poso un terraplanista i un terraesferoidista en pla d’igualtat, estic dignificant el terraplanisme i anant-li a favor. Estic convençut que els votants de dretes de l’enquesta no volien que el seu diari fos realment neutral sinó que reaccionaven a la guerra cultural en què estem immersos. Donar veu a negacionistes del canvi climàtic, l’any 2023, no és ser neutral, perquè ja hi ha prou consens social, polític i, sobretot, científic que aquest fenomen és una realitat innegable. Benvinguts siguin tots els matisos, escepticismes i mirades crítiques. I sí a la pluralitat d'arguments. Però els qui reclamen neutralitat ho solen fer des del privilegi d’encarnar la posició que ha estat dominant... i ara es veu amenaçada.