Necessitem espais no mixtos

A voltes em pregunto per què és tan difícil de concebre el patriarcat. Després, emperò, recordo com em va costar a mi d’acceptar, per orgull, la meva pròpia dominació i busco maneres de fer-lo entenedor per a la resta. A tots els homes que no atorguen a la descoberta del patriarcat el valor que es mereix els recomano que l’associïn al capital, és a dir, l’estructura opressiva que ells entenen sense dir ni ase ni bèstia –no perquè fos destapada molts anys abans, sinó perquè els afecta a ells de forma inevitable i llavors els interessa comprendre-la–. Quan els ho expresso d’aquesta manera, sembla que comencen a avançar en la fosca i a entrellucar la llum de la veritat. El patriarcat, que parteix de l’experiència conjunta de moltes i moltes dones que en cercles plens de confessions parlen de la seva relació amb el propi cos, els homes i les altres dones, exigeix un nivell d’abstracció tan colossal com el capital. ¿Com no ha de ser difícil pensar una estructura que només es palpa en les nostres accions i sofrences i que ens afecta a totes? ¿Com no ha de ser difícil pensar el dolor que sentim quan el dolor forma part de la normalitat? El patriarcat és un sistema opressor que no es veu, però ens modifica, ens mena i ens destrueix. 

L’altre problema amb què topo quan es posa el patriarcat sobre la taula és la creença que la igualtat formal és la fita del feminisme. Els homes, cecs, consideren que, quan una dona ha adquirit els mateixos drets que l’home, ja es pot considerar lliure. Però el que no comprenen és que a voltes la tasca més dura per a una dona és l’acceptació de la colonització interior, és a dir, evidenciar-se a si mateixa manipulada per tot d’idees que no sap d’on li han sorgit i que, inevitablement, alteren el seu desig, la seva mirada, el seu pensament i la converteixen en esclava. No estèrilment, moltes feministes defensen que hi ha dos tipus de patriarcat. Per una banda, existeix el patriarcat de coacció, que prohibeix, mitjançant la llei o la violència –si no és que ambdues coses venen a ser el mateix–, que la dona faci el que vulgui. Per l’altra, existeix el patriarcat de consentiment, molt més difícil d’apreciar pels homes, on la voluntat i la mateixa capacitat de decisió de la dona es veuen pertorbades per la mirada masculina i enllestides per a la submissió. 

La depilació exemplifica aquesta última mena de patriarcat. És profundament irracional arrancar-se els pèls que ens protegeixen el cos i les parts íntimes. També és profundament irracional dur a terme una tasca que acostuma a fer mal físicament. De totes maneres, la majoria de dones la continuem exercint. Tampoc podem negar com el patriarcat ha modificat la nostra concepció de la bellesa: ens trobem més boniques quan no tenim pèl i més lletges quan anem peludes. Ens avergonyeix ensenyar les cames tofudes perquè sabem que per als altres tampoc és agradable. Algun espavilat dirà que no només ho és per als homes, sinó també per a les dones. I és cert. Ara bé, elles són preses de la dominació ideològica del patriarcat i, per tant, considero necessari remarcar que sense els homes aquest sistema opressiu no existiria, com tampoc aquesta mena de dominació. En efecte, a voltes sembla que la gent consideri que són les dones les culpables de perpetuar el patriarcat pel simple fet que són elles les que habitualment eduquen els marrecs. Ells no acostumen a ajudar amb la criança. Defensar que la dona és qui ensenya el patriarcat és trampós, perquè la dona oprimida no en té la culpa. És evident que, si els homes no existissin, els problemes patriarcals es desfarien. Ells són els subjectes opressors. Seria una absurditat, per exemple, culpar una persona racialitzada pel fet de reproduir accions racistes. Més aviat pensaríem que es troba dominada ideològicament. Per què no ho fem quan es tracta d’una dona? 

Lamentablement, les dones ens obsessionem –sovint de forma inconscient– per desxifrar què pensa l’home de nosaltres. Ens ho han enganxat al cervell. Una de les coses que la majoria d’homes encara no han entès és que, malgrat que algú sigui l’home més feminista del món, una dona sempre seguirà dirigint-se cap a ell com a home: li canviarà el to de veu, es tornarà més complaent, li perdonarà més coses... Les dones alcem el cos quan veiem un home caminant per la mateixa vorera que nosaltres –ens redrecem, per dir-ho d’alguna manera– i camegem amb el cos relaxat quan només hi ha dones a prop o no hi ha ningú. Aquest és el motiu pel qual molts col·lectius defensen que necessitem espais no mixtos on només hi hagi dones, perquè el cos femení pugui alliberar-se dels moviments que exigeix la figura d’un home quan aquest és a la vora i perquè la dona pugui compartir les ferides interiors sense un mascle a prop que li recordi aquell maleït desgraciat que algun dia li va danyar la intimitat. És important que deixem de considerar els espais no mixtos com a espais agressius i fem servir el seny per evitar caure en el parany d’una anàlisi banal de la realitat.