La mort viatja en vaixell
El 29 de juny de 1821 atracava a Barcelona el bergantí Gran Turco procedent de l’Havana, amb un carregament de sucre, pebre de Tabasco, cotó i cafè. Prèviament, havia fet parada a Cadis i Màlaga, on s’havien produït els primers brots d’una malaltia tropical desconeguda, però el seu capità no ho va comunicar a les autoritats barcelonines. Així doncs, sempre s’ha assenyalat aquell vaixell com el portador de la febre groga a la capital catalana.
La medicina europea encara ignorava els detalls d’aquest mal epidèmic, que es transmet per la picada del mosquit africà Aedes aegypti. Per tant, la tripulació del bergantí va baixar a terra, i els calafats del port van pujar a la nau per fer-hi reparacions. Dues setmanes després, en la celebració del Dia de la Constitució, els vaixells que estaven fondejats a Barcelona es van engalanar, i molta gent va anar a visitar-los. Quasi tots els que van pujar al Gran Turco van contraure la malaltia. Dos dies més tard, començaven a declarar-se els primers afectats a la Barceloneta. A finals de juliol, tothom comentava que era perillós acostar-se a aquell barri.
El doctor Antoni Pellicer va ser el primer en avisar d’una epidèmia, i es van crear dos bàndols entre metges i opinió pública: els que defensaven que es tractava d’una malaltia contagiosa, i els que deien que era fruit de les pèssimes condicions higièniques de la ciutat. Mentrestant, la Junta de Sanitat va confirmar 4 morts i 10 persones en estat molt greu, i el 3 d’agost va clausurar el port i la Barceloneta. Això va desfermar el pànic, i molta gent va marxar a localitats veïnes. Aquest èxode va ser especialment visible en carrers benestants com Escudellers o Portaferrissa, que van quedar buits i amb les voreres cobertes de malesa.
A finals d’estiu, la febre groga s’havia convertit en un malson, i el 17 de setembre es va acordonar la ciutat. Corrien històries de famílies que havien mort abandonades a casa seva, i a qui les autoritats localitzaven per l’olor. Aviat el problema va ser l’elevat nombre de cadàvers. La premsa va recollir el cas d’una veïna del carrer de la Mercè, que demanava almoina per poder pagar els diners que costava retirar el seu marit mort del domicili familiar. També es criticava la manca de rigor a l’hora d’enterrar les víctimes, amb una fina capa de terra. Denunciaven que, amb les primeres pluges de la tardor, molts cossos havien quedat al descobert, i que això constituïa un greu perill de contagi. Es demanaven mesures perquè “els morts no matin els vius”.
Els escèptics que negaven la teoria del contagi van protagonitzar diversos motins, molta gent ignorava les mesures decretades per l’Ajuntament, i s’escampava el rumor maliciós que els metges enverinaven els seus pacients als hospitals. Amb la ciutat clausurada, aviat van mancar els aliments i l’aigua potable. A l’octubre morien 200 persones diàriament. Barris com Hostafrancs i Sants es van omplir de barraques amb la gent que havia pogut fugir de la capital. I a Montjuïc es va obrir el campament sanitari de la Constitució, més conegut com la ciutat d’en Nyoca, un nucli de tendes de campanya, molt sovint improvisades amb veles de vaixell.
La febre groga no va començar a remetre fins a finals de novembre, i amb l’arribada de l’hivern es va aturar de cop. El dia de Nadal de 1821 es tornava a obrir el port barceloní. En una població d’uns 100.000 habitants, van morir entre 6.000 i 20.000 persones, segons l’autor. Aquella mortaldat va provocar canvis en les lleis sanitàries. I la por a una nova epidèmia va afavorir l’aparició de l’higienisme, que anys després canviaria les condicions de vida a la ciutat. Ara fa 200 anys.
