Mobile, la llengua és el missatge

Diumenge al vespre va tenir lloc el sopar d'autoritats que serveix d'inauguració a cada edició del Mobile World Congress (MWC, en sigles; la festa major, en la irònica i encertada denominació d'Albert Cuesta), i s'hi van reproduir fil per randa les escenes de cada any. Això va des de l'absència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, fins a la salutació protocol·lària al rei d'Espanya, Felip VI, i el sopar pròpiament dit, en què els mateixos personatges s'asseuen a taula plegats, però procurant deixar clar que no hi ha interacció entre el president i l'alcaldessa, per una banda, i la Corona, per l'altra. També, naturalment, hi ha el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que, aquest sí, saluda tothom i sopa amb un posat desimbolt, perquè ell ha pacificat Catalunya i hi pot venir quan vulgui, acompanyat per Macron o no.

Entremig no hi van faltar –com d'habitud, també– els discursos de cadascuna d'aquestes autoritats, que es van atendre a la regla no escrita segons la qual han de ser discursos buits, sense cap contingut digne de ser esmentat (en alguns casos, com el del rei Felip, és molt millor així: l'únic discurs amb algun contingut que ha fet fins ara va ser el del 3-O, i va consistir en una validació de la repressió contra l'independentisme català). Tot i així sí que van transmetre un missatge implícit a través de la llengua, o les llengües, que van utilitzar en les seves al·locucions. Pere Aragonès va fer quasi tota la seva intervenció en anglès, Pedro Sánchez quasi tota la seva en castellà, Ada Colau va alternar el català amb el castellà i l'anglès, i Felip VI va parlar principalment en anglès, però va dir quatre coses en castellà i va com saludar en català.

La passió anglòfila de Pere Aragonès respon a la necessitat que senten molts independentistes de demostrar que no són uns trols ignorants i reaccionaris, com els sol imaginar el nacionalisme espanyol, sinó que ells també són cosmopolites i poden anar pel món sense que els confonguin amb en Manelic el dia que estrena espardenyes. El trilingüisme d'Ada Colau respon, en el fons, a una altra versió de la mateixa idea: un cosmopolitisme de saló, amb tints multiculturals (la multiculturalitat s'obté mesclant idiomes en la mateixa frase, separats només per una coma i un vocatiu), que conté la vella idea que el català és burgès, mentre que el castellà és de les classes treballadores i dels migrants sempre alegres i bulliciosos. El monolingüisme de Pedro Sánchez és el del líder nacionalista d'estat que se sent segur (amb motiu) dels privilegis que l'assisteixen com a parlant de la llengua oficial a tot l'Estat (les altres només ho són als territoris respectius, una desigualtat flagrant). I el català escadusser i macarrònic de Felip VI, el monarca fallit, vol ser la graciosa concessió del cap d'un estat d'arrel tan netament jacobina que encara manté la dinastia borbònica al capdamunt del seu edifici institucional. No cal dir que res de tot això tampoc és cap novetat.