L'èxode sanitari de la pública a la privada
Milers de persones han sortit al carrer a Madrid –i altres ciutats espanyoles– defensant la sanitat pública. Metges i pacients que reclamen unes millors condicions i un millor servei. El malestar ve de fa temps, però ha esclatat durant la pandèmia, i es podria dir que s’ha obert la capsa de Pandora d’un dels serveis públics dels quals hem fet més bandera durant dècades, però que també més hem maltractat, infrafinançant-lo.
El diagnòstic és clar, i les reclamacions d’uns i altres més que conegudes. Metges, i metgesses –sense oblidar les persones que treballen a infermeria–, especialment d’Atenció Primària, treballen amb contractes precaris –tant pel que fa a jornades com a sou– i en condicions molt exigents. Aquesta pressió sobre els professionals afecta la qualitat del servei que ofereixen. Amb pacients que tenen pocs minuts per explicar els seus mals, i llistes d’espera que sobrepassen tranquil·lament els 100 dies.
Com a resultat, són molts els professionals que busquen en altres països unes condicions laborals que els permetin exercir la seva professió sense sacrificar la seva salut mental. Sistemes sanitaris que reben encantats a uns professionals als quals no han hagut de pagar la formació –que no és barata–. Alhora, nosaltres hem d’importar metges per cobrir les places no cobertes. Però aquesta fugida sanitària no es limita als professionals mèdics. Cada cop són més els ciutadans que recorren a la sanitat privada per evitar les llargues esperes –i les curtes visites– de la pública. A Catalunya, el nombre de persones que tenen una mútua privada de salut s’ha doblat en els últims deu anys. Ara, quatre de cada deu catalans tenen una assegurança mèdica, un valor que augmenta al 50% entre aquells que tenen entre 25 i 49 anys. Una tendència que ja fa anys que es detecta, però que es va disparar el 2020 a conseqüència de la pandèmia. Llavors sortíem a aplaudir uns professionals que s’estaven deixant la salut per salvaguardar la nostra. Però un cop el temor al virus ha passat, les seves condicions laborals no han millorat.
Quan mirem l’escapada cap a la sanitat privada, un grup destaca respecte a la resta: les classes mitjanes. Les altes ja feia temps que gaudien d’aquests serveis, i les baixes no es poden permetre fugir de les llargues llistes d’espera. Que les classes mitjanes facin ús dels serveis públics és indispensable per garantir la seva qualitat i la seva sostenibilitat.
Les classes mitjanes són aquelles que tenen la capacitat de reclamar una millora dels serveis públics quan veuen que estan empitjorant de qualitat. Sigui a l'educació o a la sanitat, són les que surten al carrer per protestar i pressionar, i aconsegueixen uns guanys dels quals es beneficiaran també aquells grups socials amb menys ingressos. Sense aquesta exigència, perdrem els serveis públics universals de qualitat i els hospitals públics es convertiran en espais assistencials per famílies de pocs recursos.
D’altra banda, les classes mitjanes són les principals finançadores de molts serveis públics. Per tant, la seva fugida cap a la sanitat privada pot portar-les a qüestionar i deslegitimar el pagament d’impostos amb què es finança la sanitat pública. Això afectaria la seva sostenibilitat i també l’estabilitat general de l'estat de benestar.
El nostre sistema sanitari, que gastant menys que la mitjana europea ha aconseguit grans resultats mèdics i de qualitat de vida, s’ha basat tradicionalment en un delicat equilibri entre el sector públic i el privat. Amb unes mútues que compensaven els sous dels metges i donaven oxigen a les llistes d’espera públiques. Però amb hospitals públics on tots anàvem si les coses es complicaven o ens havíem de tractar de malalties greus.
El diagnòstic és clar i ho són també les mesures a prendre en atenció primària i hospitalària. Cal augmentar les partides pressupostàries, millorar les condicions laborals i canviar el model de gestió, per un de més flexible i menys burocratitzat. Alhora, cal experimentar amb noves col·laboracions público-privades que portin un guany a les dues bandes, tant a les administracions com a les empreses o entitats del tercer sector. L’objectiu: mantenir un dels principals pilars del nostre benestar social, un sistema sanitari universal i gratuït.
