Meloni i el pensament ultra
Polítiques. El retorn de Giorgia Meloni a Etiòpia estava carregat d’història. L’ocupació armada i el poder colonial exercit sobre l’antiga Abissínia eren motiu d’orgull per al feixisme italià, que va reprimir amb violència els intents d’aixecament dels etíops. Però Meloni no ha anat a Addis Abeba a demanar perdó per la brutalitat del passat colonial, com han fet altres governs europeus, sinó a negociar. Reunida amb els caps de govern etíop i somali, la primera ministra italiana va posar sobre la taula acords bilaterals per frenar la immigració irregular.
Meloni ha tornat als orígens: a l’agenda antiimmigratòria. Un dels morters que cimenta la seva coalició. D’una banda, la declaració d’un estat d’emergència migratori, injustificat, busca accelerar les expulsions de persones arribades. De l’altra, la voluntat d’eliminar la protecció humanitària dels migrants –tal i com li demanava Matteo Salvini– incrementarà les traves burocràtiques per demanar asil o tramitar un permís de residència. A principis d’any Itàlia ja havia aprovat una altra llei per dificultar encara més la feina de les ONG que rescaten les persones en perill al Mediterrani. L’agenda de la deshumanització de les persones migrants segueix el seu curs. El poder repressor de l’estat al servei de condemnar els més febles.
De moment, però, la Comissió Europea li ha congelat més de 200.000 milions d’euros en ajudes del fons de recuperació postpandèmia perquè vol tornar a avaluar com s’utilitzaran. Poca cosa més, per ara. La primera ministra de Germans d’Itàlia governa pràcticament sense oposició. Juga al continuisme de Mario Draghi, especialment en la política pressupostària, però recorre a l’agenda de la ultradreta en matèria social, decidida a ocupar tot l’espai possible des del centre fins a la dreta extrema.
Argumentari. L’ideari de l’extrema dreta té cada cop més altaveus, mentre l’autocensura s’ha anat filtrant per les escletxes de l’escàndol públic i de l’ofensa amplificada. Només cal veure el sotmetiment i transformació que ha viscut el Partit Republicà als Estats Units, lliurat a l’il·liberalisme trumpista. Tota una nova fornada de pensament filosòfic i religiós que teoritza sobre com fer caure el que ells anomenen “el règim” –l’equilibri de poders que ha bastit fins avui la democràcia nord-americana– ha pres el control de l’argumentari republicà i se serveix d’una presència mediàtica sense precedents.
En el fons és l’amplificació definitiva d’un pensament cada cop més transversal, que va des de la idea de la decadència d’Occident, que proclamen Vladímir Putin o Viktor Orbán, fins als fonaments ideològics ultraconservadors de pàtria i família de Giorgia Meloni o la ridiculització de l’humanisme com a substitut de la veritable religió. La tirania de la cultura woke que denuncia l’extrema dreta, des de l’univers anglosaxó fins a l’espanyolisme ultra, no és res més que l’atac indiscriminat a una consciència social que menyspreen.
Tot i que, més de 100 dies després de la seva arribada al poder, els experts encara debaten quina etiqueta han de posar al sorprenentment estable govern italià (neofeixista, postfeixista, extrema dreta, nacional-conservador...), l’ideari sembla, en canvi, molt més clar: calmar els mercats financers, suport ferm a l’OTAN i a l’ajut a Ucraïna, atlantisme en política exterior i un acostament clar a França. Després hi ha l’agenda social. Allà on els valors i els drets de les persones han acabat ostatges dels interessos electorals; el terreny on marcar diferències ideològiques i construir relats; i, al final, una bona dosi de nostàlgia i reinterpretació dels fets. D’això també en saben, als Estats Units. Que l'hi preguntin a la cadena Fox. Mentrestant, bona part de l’Europa ultraconservadora comença a aplicar les mateixes receptes.
