La mar gran

"Si t'agrada respirar, et convé que t'agradi l'oceà". Aquesta frase de Sylvia Earle –biòloga marina, exploradora i autora estatunidenca– és la primera de les cites que et trobes en obrir el llibre escrit per Alber Herranz Hammer sobre la posidònia. Albert és escriptor i ha conreat diversos gèneres literaris. Ens coneguérem arran de les passejades sobre la història del barri de Santa Catalina i el Jonquet, quan era activa la campanya per evitar el desenvolupament de dos grans projectes urbanístics que vendrien a desfigurar la identitat d'un dels barris mariners amb més personalitat i història de Palma. En aquest cas, el llibre La cabellera de Posidó, editat per Nova Editorial Moll en la seva col·lecció Manuals d'introducció a la naturalesa, és una espècie de llibre reportatge-documental que, partint de la pròpia curiositat i relació amb la mar de l'autor, presenta el testimoni de moltes persones d'aquí i d'altres racons especialment de la Mediterrània que treballen en el coneixement, la investigació, l'observació i la conservació i usos de la posidònia. Es tracta d'una aproximació vivencial conformada per una multiplicitat de mirades i experiències amb relació a un ésser viu, una planta, que com diu el subtítol del llibre és "pulmó mil·lenari de la Mediterrània". Una planta que tenim tan a prop i tan enfora alhora i que, si bé és cert que en els darrers anys ha augmentat el coneixement de la planta marina i s'ha evidenciat la importància de la seva conservació, no deixa de ser una espècie més, amenaçada pels excessos de l'activitat humana que l'afecten tant directament, amb els fondejos incontrolats, la contaminació i els excessos al litoral, com indirectament, com l'increment de la temperatura de la mar com a conseqüència del desequilibri climàtic que hem generat a escala global.

La lectura del llibre, que dissabte es va presentar al Museu Marítim de Mallorca i divendres a Pollença juntament amb el col·lectiu Arrels Marines, ens provoca ganes de capbussar-nos a la mar i reconèixer una espècie amb la qual convivim de manera més o menys conscient pel que fa a la seva presència i importància, tot i ser part de la memòria de totes les persones que habitam i ens banyam a aquesta mar. Ens convida a aturar el temps per a observar els cicles i processos vitals de la planta i ens recorda la importància de la vinculació, a partir del reconeixement, amb aquells elements del món no humà que sostenen la nostra humanitat, massa vegades deshumanitzada. La lectura, més enllà de les explicacions sobre projectes, entitats i iniciatives per a reconèixer la importància d'aquesta planta i la seva protecció, ens evoca a la necessitat sobre la qual ja apunten diversos corrents del pensament contemporani amb vista a enfocar el que probablement serà un canvi d'era en el col·lapse lent del capitalisme i del que alguns apunten a anomenar com a antropocè o capitalocè. O com diu Donna Haraway, el que podríem anomenar els temps de 'La Vacil·lació', un estat d'agitació incerta mentre abordam les urgències sistèmiques intenses a les quals ens aboca el moment actual. Precisament és Haraway qui, entre altres pensadors, advoca per prendre consciència que cal entendre's com a part d'un tot, que cal enfocar cap a generar una simbiosi de multiespècies que doni lloc a altres maneres de relacionar-nos que configurin altres possibles realitats a partir de les espècies humanes i no humanes que no parteixin del sotmetiment i la instrumentalització que l'home ha fet de tot allò essencial per a sostenir la vida. Generar altres maneres de relacionar-nos amb allò que ens envolta implica una vinculació a partir de l'observació, l'aprenentatge dels cicles i allò que la filòsofa anomena "esdevenir amb". Això és, no només es tracta de reconèixer l'alteritat, sinó de percebre que la nostra pròpia configuració no és fixa ni superior, sinó que esdevé precisament a partir de les configuracions entrellaçades de totes les espècies i materialitats del món que habitam.

Mirar al futur des dels marcs actuals de pensament no és esperançador. Ens calen nous pensaments, noves mirades, noves configuracions i aquestes han de partir de descomplexitzar les configuracions, alentir el ritme del temps i reconnectar des de l'observació i el reconeixement amb tot allò que configura l'escenari vital del qual nosaltres som només un element més. Un element a posar a disposició de l'esdevenir de la vida –en majúscules– en unes condicions vivibles per a tots els essers humans i no humans que configuren la realitat que habitam i els futurs possibles. Els testimonis i passions de les persones que, conscients de la importància de conèixer l'entorn, dediquen temps, esforços i entusiasmes i que són relatats en el llibre La cabellera de Posidó, és un punt de partida fonamental per a aquesta connexió imprescindible que ha de configurar els nous esdevenirs. La posidònia no és allà per a fer de simple decorat, sinó que les seva contribució al fràgil equilibri ecosistèmic que habitam és de vital (i mai més ben dit) importància per a la continuïtat de la vida. Saber-ho implica no poder obviar que de la seva conservació ara i en un futur proper en depèn la vida habitable en aquest tros de terra enmig de la Mediterrània. La singularitat i alhora fragilitat d'aquest enclau marcat per la discontinuïtat territorial que habitam és sens dubte un escenari idoni de les noves configuracions simpoètiques, com apunta Haraway, que han de generar els futurs vivibles.