02/12/2022

La LOMLOE i el 'només sí és sí'

3 min

El juny de 1973, Julio Rodríguez Martínez va ser nomenat ministre d’Educació del govern de Carrero Blanco. L’home va arribar al càrrec amb notabilíssims dots d’emprenedoria i creativitat, i només tres mesos després –el 29 de setembre– es va publicar al BOE l’ordre que ajustava el curs escolar a l’any natural i ordenava que el curs universitari a punt de començar s’ajornàs fins al gener amb la idea d’acabar-lo pel desembre. La mesura va afectar 100.000 alumnes.

El curs 73/74 va començar el 8 de gener, tal com havia previst l’impulsiu ministre, tot i que ell, fidel al seu temperament pim-pam, ja havia estat destituït cinc dies abans. El seu substitut, infinitament menys imaginatiu, va disposar que el curs acabàs com sempre. O sigui, el mes de juny. 

Vista la cronologia, no es pot negar que l’apressada extravagància del ministre era poc meditada. Però no era només una idea precipitada: també era una mala idea. Exactament com passa amb la LOMLOE.

És vera que el delirant calendari d’aplicació de la nova llei –amb disposicions i canvis substancials sense preparació i amb el curs ja començat– fan inevitable que les crítiques vagin per aquí, però convé subratllar que la LOMLOE, a més de ser una greu improvisació, és una nova ocurrència educativa no fonamentada en evidències de cap casta i amb greus errors de plantejament. Precipitada, sí; però, sobretot, nefasta.

Com és preceptiu quan la iniciativa parteix de la bancalada esquerra, l’enèsima llei educativa arriba acompanyada de la retòrica habitual sobre la suposada contraposició entre la pedagogia moderna i les pràctiques educatives tradicionals. S’obvia malintencionadament que els ordenaments anteriors ja preveien els “avenços” ara sacralitzats: enfocament competencial, transversalitat, aprenentatge significatiu i contextualitzat, avaluació contínua i formativa...

La nova llei, a més, representa una important involució des del punt de vista de les garanties del procés educatiu: per primera vegada en dècades, les classes comencen sense haver establert la programació del curs sencer ni haver publicat els criteris d’avaluació de cada matèria; ja no hi ha avaluacions ni butlletins de notes i les qualificacions no es faran públiques fins a final de curs; al llarg dels diferents trimestres es rebran només complicats informes amb infinitat de dades no homogènies i d’impossible digestió. La indefensió d’alumnes i famílies és flagrant: rebran menys i pitjor informació, i, sovint, massa tard. L’informe 'orientatiu' de Batxillerat, per exemple, inclou un 'Regular', que amaga una forquilla entre el 3’9 i el 7 i que no es resoldrà fins a la qualificació final. Emoció assegurada en un curs en què els alumnes ja es juguen el seu futur universitari...

Sorprèn la publicació in extremis dels enrevessadíssims currículums i d’uns criteris d’avaluació inintel·ligibles, evanescents i extremadament subjectius, que afavoreixen la confusió, l’arbitrarietat i la indefensió, i que, contràriament al que anuncien, burocratitzen i atomitzen fins a l’infinit procediments fins ara molt més flexibles, integradors, raonables i humanitzats.

Òbviament, la nova llei aprofita per desprestigiar i arraconar encara més els coneixements i per impossibilitar l’avaluació d’ítems com l’ortografia o la correcció lèxica (¿Pa qué, profa?). 

Els nous criteris –fins a 33 per alumne en algunes matèries– 'obliden' els hàbits i les actituds (convivència, puntualitat, compliment de les normes, cura del material...), que ja no es poden 'valorar'. Tota la responsabilitat del procés recau en el professor. Les criatures en queden eximides. Una llei que evita ensenyar i renuncia a educar: una abdicació moral en tota regla.

La cancel·lació del sentit comú ve d’enrere. Els docents han vist blasmar les normes, l’autoritat, la memorització, els deures, els llibres, la repetició de curs... Ara han de ser motivadors, digitals, permissius, divertits... Els infants també han rebut missatges clars: són el centre del món i la mesura de totes les coses, les normes i els límits són relaxats i difusos, les accions i decisions no tenen conseqüències, no cal esforçar-se... La hiperprotecció acrítica de moltes famílies no ajuda gaire. Recordau, si no, el cas La Salle o el dels 'estudiants' de l’hotel Covid...

La conseqüència és l’assilvestrament. El menysteniment de l’altre i de la idea de  col·lectivitat. Només hi ha individus: ignorants, aviciats, arrogants... La societat desapareix. La llei del més fort inicia una nova hegemonia.

Mentrestant, un pic l’any, omplim l’escola de benintencionades cartolines liles que parlen de respecte, de relacions equilibrades, del 'només sí és sí'... Però si no hem ensenyat prèviament l’autocontrol, la responsabilitat, el sentit dels límits... segur que hauran après a respectar un 'no'?

Professora
stats