La llengua catalana a l’Administració de Justícia: gairebé tot per fer

Al llarg d'aquestes ja gairebé quatre dècades d'oficialitat del català a les Illes Balears, l’Administració de Justícia constitueix fora dubte i amb molta diferència l’àmbit que s'ha mantingut més impermeable al procés de normalització de la llengua pròpia.

No comptam amb dades precises sobre el seu ús real en actuacions judicials, malgrat que l'art. 563.2.c) de la Llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ) estableix, des de la seva reforma de desembre de 2018, que el Consell General del Poder Judicial en la seva ‘Memòria’ anual ha d'incloure preceptivament, com a capítol específic, un “Informe sobre l’ús de les llengües cooficials en la justícia i, en particular, per part dels jutges i magistrats en exercici de les seves funcions”. Doncs bé, a la 'Memòria' anual de 2020, corresponent a l'exercici de 2019, presentada pel seu president el passat mes de setembre en l'obertura solemne de l'any judicial, no hi figura un sol esment. Tampoc en trobam a les memòries del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, a diferència del que passa en el cas de les de Catalunya, que incorporen estadístiques sobre el nombre de sentències redactades en català a partir de la informació que facilita el Departament de Justícia de la Generalitat.

No obstant això, en podem obtenir una aproximació fragmentària a partir de la informació que proporciona la base de dades del Centro de documentación judicial (Cendoj), que recull principalment resolucions d’òrgans col·legiats –valgui la mostra–: en els darrers vint anys la proporció de resolucions (sentències i interlocutòries) escrites en català a les Illes Balears, 2.674, equival a un 2,28 % del total. Dit d'una altra manera i a partir de la constatació d'altres evidències: del voltant d'un centenar d'òrgans judicials radicats a les Illes Balears, només un jutjat de primera instància de Palma opera generalment en català, i uns altres dos, un jutjat contenciós administratiu i la Sala Contenciosa del TSJ, ho fan parcialment. Quant a la resta, el nombre de resolucions escrites emeses en la llengua pròpia del territori resulta estadísticament negligible. I, tot i que probablement la utilització del català pugui ser una mica superior en actuacions orals, com vistes, judicis o compareixences, les dades són ben eloqüents. Aquest ús residual del català a la justícia no guarda cap proporció amb la presència i vitalitat de l'idioma en la resta d'àmbits de la societat de les Illes Balears.

Els principals obstacles que caldria remoure per capgirar aquesta situació es vinculen, en primer terme, a l’existència d’una ordenació dels usos lingüístics en aquest marc, primordialment a través de la LOPJ, que entrebanca la utilització d’una llengua diferent del castellà. Efectivament, en el seu article 231 s’estableix que “[e]n totes les actuacions judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals, els secretaris i els altres funcionaris de jutjats i tribunals, han d’usar el castellà, llengua oficial de l’Estat”, i només es condescendeix a l’ús d’altres idiomes –sovint una carambola de difícil realització– “si cap de les parts s’hi oposa” al·legant-ne desconeixement. Una previsió que difícilment s’adiu, per cert, amb les obligacions contretes per l’estat espanyol, precisament sobre aquest punt, en ratificar –just ara n'acaba de fer dues dècades– la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (Celrom). I és que l'article 9.1 d'aquest tractat internacional disposa que “[l]es parts es comprometen (...) a assegurar que els òrgans jurisdiccionals, a petició d’una de les parts, menin el procediment en les llengües regionals o minoritàries”. L’incompliment contumaç a fer efectiu aquest compromís ha estat objecte de reconvenció reiterada a les autoritats espanyoles per part del Consell de Ministres del Consell d’Europa que, en les seves periòdiques ‘Recomanacions’ sobre l’aplicació de la Celrom, per cinquena i darrera vegada el mes de desembre de 2019, després de qualificar la regulació actual com una 'barrera' per a l'ús de les llengües oficials en els procediments judicials i constatar que no hi ha hagut cap progrés en aquesta direcció, considera com a ‘qüestió prioritària’ la modificació de la legislació vigent, explícitament de l’esmentat art. 231 de la LOPJ. El darrer informe del Comitè d'Experts, de dia 31 de març d'enguany, insisteix en la necessitat d'una 'acció legislativa immediata' en aquest sentit.

I, com a segona dificultat, afegida i evidentment lligada a l'anterior, hi trobam la manca d'exigència de coneixements de la llengua pròpia, ni per a jutges i magistrats, ni lletrats de l'Administració de Justícia, ni fiscals, ni tan sols per a la resta del personal dels jutjats. En els concursos voluntaris per a la provisió de places d'òrgans jurisdiccionals o de la Fiscalia situats a les Illes Balears el coneixement del català només computa, eventualment, com a mèrit.

La combinació de tots dos factors poden convertir en paper banyat (o en un gest de heroïcitat) l'exercici efectiu del dret d'opció lingüística del ciutadà, consistent en poder fer un ús jurídicament vàlid de la llengua de preferència —una conseqüència directa de la declaració d’oficialitat. En el cas de l’Administració de Justícia això no significa altra cosa que els justiciables i els seus representants han de poder emprar la llengua escollida en qualsevol actuació judicial, tant en les seves manifestacions orals com en les escrites. Així ho reconeixen expressament tant l’art. 231.3 de la LOPJ o el punt 16 de la Carta de drets dels ciutadans davant la Justícia (aprovada pel Congrés dels diputats l'any 2002), amb caràcter general, com, en el cas de les Illes Balears, l’art. 11.1 i 2 de la Llei de normalització lingüística.

En tot cas, no obstant les barreres que imposa el marc legal actual, així com l'han anat conformant el legislador orgànic i la jurisprudència constitucional, i les nul·les expectatives que això pugui canviar en un termini raonable de temps, hi ha molt a fer. Resulta especialment peremptori, en un context que sovint es percep hostil, que es deixi de veure l'ús del català com a possible font de dificultats (sovint és l’advocat mateix qui recomana al client de renunciar-hi): no pocs professionals i ciutadans tenen interioritzat que l’ús del català en les actuacions judicials pot perjudicar els seus interessos (la qual cosa, en el fons –pensem-hi un moment–, equival gairebé a considerar jutges i magistrats com a prevaricadors en potència per raons lingüístiques). És una tasca titànica –no s'hi val amagar-ho–dissipar tals prejudicis, revertir la inèrcia diglòssica i oferir seguretat lingüística al parlant: cal posar-s'hi immediatament.

Dijous de la setmana passada, 29 d’abril, va fer trenta-cinc anys de l’aprovació per part del Parlament de les Illes Balears, per unanimitat, de la Llei de normalització lingüística. El seu art. 11.3 estableix que “[e]l Govern de la Comunitat Autònoma ha de promoure, d’acord amb els òrgans corresponents, la progressiva normalització de la llengua catalana a l’Administració de Justícia de les Illes Balears”. És necessària i urgent una acció concertada dels poders públics, amb la Direcció General de Política Lingüística del Govern al capdavant, però també de l'Administració de Justícia mateixa a les Illes Balears i de tots els operadors jurídics en general (especialment dels professionals de l'advocacia i la procura) i altres agents socials –i aquí hi podríem afegir la Facultat de Dret de la UIB en la seva responsabilitat de formar els futurs pràctics també des del punt de vista de la competència lingüística–, encaminada a aconseguir que, també a l'àmbit judicial, el català es pugui utilitzar i efectivament s'utilitzi, per part d'ells mateixos, però sobretot de la ciutadania, en condicions de normalitat. No es pot esperar pus.