La llengua atòmica
El 22 de desembre de 1915 el senador del Partit Liberal (ha, ha... ) Antonio Royo Villanova dispara al ministre de Governació: “¿Conoce S.S. la práctica seguida en la Diputación provincial de Barcelona, práctica que por lo continuada ha llegado a convertirse en corruptela, de redactar los expedientes administrativos en idioma catalán? He asistido a sesiones de aquella Diputación, y he oído expresarse a sus diputados en catalán, pero nunca creí que aquella tuviera otro alcance que el de un modo familiar de expresión. Los hechos han venido a demostrar, sin embargo, que esta práctica encierra extraordinaria gravedad”. Per què?
Senzill. El problema és “la unidad espiritual de España”. Com? Sí, “los catalanistas odiáis el castellano y queréis desespañolizar y descastellanizar Cataluña”. Però no dèiem que el problema no era la llengua? No, no. És el cap atòmic de “el problema catalán” Bum! “El catalán se expresa siempre en su idioma sólo para molestarnos” Bum! “La fuente más honda de antagonismo, de separación, de latente hostilidad entre los que viven en Barcelona”. Paisatge postnuclear. Un segle després, ja no hi ha problema.
Quan el nostre amic de l’Espanya fraternal-letal Royo Villanova escrivia això a Barcelona encara era natural, normal, diari que et plomessin en català. Afaitar, pispar, pillar, pelar, esquilar, atracar en llengua atòmica. Per exemple, diàleg de dos mossegadors professionals aquells dies: "No el clisses?", diu un. "Sí, és lluny, encara", rebla l’altre. I així: "Què fem?" Doncs, "Mentre menda [jo] li adinya [dona] amb el xuri [ganivet], saps?... tu li escarbes [prens] les baldres [butxaques] de l’estreta" Així, "Quina pinta té?" Aquesta: "Bona". Barcelona és bona si la bossa sona. Aquesta també ens l’han afaitat.
Ni papers oficials ni robatoris, ni res. El català no ha desaparegut però s’empetiteix. Lil·liputenc amb traumes, complexos, deformacions. De natural a friqui. De cèntric a excèntric. Però és clar: sempre problemàtic. Perquè com sap bé el royovillanovisme de tots els segles, sense el català s’acaba tot. De moment el país va desapareixent a favor del territori. De moment ja hem oblidat, no sabem, o neguem que, per exemple, a l’Hospitalet de Llobregat, el 1900 hi vivien gairebé cinc mil persones que... parlaven en català de manera natural. Ara hi viuen més de 265 mil persones que... Sumeu-hi tantes ciutats i pobles. Per tant, tenim parts del país sense llengua. I també cada cop més persones sense llengua. Bomba atòmica: a destacar catalanoparlants que estan deixant d’usar el català en àmbits personals i de feina. Bum!
Com a ésser de desenes de cognoms catalans i catalanoparlant de segles, no penso demanar perdó per res. Que us bombin. I que no m’expliquin sopars de duro. Ja hi érem. I sabem què és aquest país. Els miserables, els pobres, els obrers, les classes populars també parlaven català. I els altres i els de més enllà. Tantes mentides encara avui. Tantes ganes d’assassinar llengües encara avui. Tanta ruqueria de no voler veure les coses tal com són. Els padrins moren (a la residència, a l’hospital...) sense sentir una paraula en la seva llengua. I així tot: es diu reacció nuclear en cadena.
