L’infern són els altres (i nosaltres)
Sí, som una misantropa. Sent aversió al tracte amb altres persones. Aquesta és la versió llarga. La breu és que odii l’espècie humana. No cap persona en concret, sinó el que qualsevol persona representa. Però he de dir a favor meu que no som gens incoherent: m’agradaria molt que les altres persones tinguessin la mateixa aversió a tractar amb mi. D’aquesta manera es generaria una situació de cert equilibri, on tothom té aversió a les relacions amb altres i em podria llevar el sentiment judeocristià de culpa que les monges em varen inocular i per al qual no he trobat encara una solució definitiva (gràcies ‘germanes’).
La cosa va a més.És a dir, de cada vegada som més misantropa. Ho pas malament per tot arreu. Al transport, al carrer, a la feina, als esdeveniments, a les trobades, als sopars... Em faig la simpàtica per dissimular, però això no passa sempre. Moltes vegades som una estúpida amb els altres i entr en un bucle que va del penediment a l’orgull, passant pel menfotisme, del qual pot ser que no surti fins dos dies després.
Per al meu descàrrec, he de dir que el món que m’envolta no m’ajuda gaire a apaivagar la meva misantropia. Mir al voltant i no entenc res. En un exercici d’antropologia barata, he arribat a la conclusió que ha començat el nostre procés d’involució. Veig persones que perden la vida mirant vídeos estúpids i absurds al mòbil; que creuen que són tan importants que han de llançar de manera compulsiva els seus pensaments al món virtual; que fan poses ridícules per immortalitzar-les a fotografies que es perdran a la memòria dels seus aparells electrònics i que no tornaran a veure; que creuen que la banalitat barroera és pensament sofisticat; que practiquen la pornografia comunicativa (així m’agrada denominar les videotrucades en veu alta als llocs públics i em puc enganar a mi mateixa pensant que som enginyosa)... En definitiva, un infern per a qui intenta no cridar l’atenció i que els altres també li passin desapercebuts.
Jean-Paul Sartre es va col·locar a l’altura de Nostradamus a l’hora de predir el futur quan va assegurar que l’infern són els altres. Resumeix massa bé com és la societat rica i desenvolupada actual. A més, és una afirmació més humil del que pugui semblar, perquè nosaltres som l’altre d’algú. És a dir, que també som l’infern per a l’altra gent. Aquí no se salva ningú. Jo no esper salvar-me. Vull que em deixin en pau.