Sobre l'error tàctic i altres expressions

Dissabte passat a Barcelona els Mossos van encapsular un grup de manifestants al barri de Gràcia i seguidament van carregar contra ells. Posteriorment des de la policia es va considerar aquesta acció un “error tàctic”. La por que va passar la gent que era allà al mig no va ser tan estratègica. No haver sortit de casa. El conseller d’Interior va sostenir que “es va fer una mínima utilització de la força”. En els vídeos que corrien per la xarxa la força semblava notable, però a mi no em feu cas que soc dèbil. A una noia li han buidat un ull. És un dany col·lateral encara que en realitat sigui frontal i evitable. Qui pateix és el contenidor, que es quantifica i magnifica sabent que la majoria de manifestants no cremen mai res. No per manca de motius. Per por estratègica. I per ignorància espaterrant, uns comerciants parlen de “la Nit dels Vidres Trencats”, quan en realitat l’únic que va passar és que uns quants van trencar vidres a la nit. Us podríeu desesperar al primer paràgraf. Però aguanteu. Com feu sempre. Com ho estem fent. Encara que la resiliència hi hagi dies que sigui admirable i d’altres que faci una mica d’angúnia. 

"L'habitatge és un dret, però també és un bé de mercat", diuen els socialistes, que quan diuen dret volen dir dreta. O almenys és el que s’entén moltes vegades. Trenquen d’aquesta manera un altre dels pocs compromisos que tenien amb els seus socis de govern, però no es trenca el govern. Ni cap contenidor després d’aquesta sentència destacable. Potser perquè l’habitatge acabarà sent, per a tanta gent, un contenidor. Com ara mateix ja està fent de supermercat. Es parla poc del lloguer comparat amb el que s’ha parlat del rei emèrit i el seu bon paper en el 23-F. La mansió on sembla que s’ha traslladat a viure no se sap qui la paga però, tenint en compte que Patrimonio Nacional es fa càrrec d’unes quantes despeses i ell és un bé patri, a mi em surten els números. I això que encara no sé quants contenidors es podrien pagar amb el que es destina a la casa reial. Algú de xifres? 

“Ja sabem com és el Joan” és un altre error tàctic que, canviant el nom segons convingui, fa massa temps que ens acompanya. Aquesta resignació a acceptar els comportaments com si no es poguessin modificar ens hauria fet evolucionar poquíssim i, encara que a vegades la sensació és més de retrocés que de progrés, hem sortit de les cavernes en un bon grapat de matèries perquè algú ha esmicolat aquesta premissa. També hi ha qui pensa, naturalment, que ara hi ha una caça contra els homes i que estan indefensos malgrat els seus bons comportaments. Són els mateixos que no han protestat mai, ni amb vehemència ni sense, contra el masclisme. De fet, li han rigut les gràcies i han aprofitat tots els seus privilegis i la immunitat que els ofereix. Perquè aleshores les regles eren unes altres i el silenci era molt profund. En el canvi social tan necessari i urgent que estem vivint el que es pretén evitar és que es perpetuïn actituds perverses tan arrelades com les tradicions. Les tradicions poden canviar. O fins i tot desaparèixer. N'hi ha una pila de bons exemples. I naturalment que s’ha de reivindicar la presumpció d’innocència. Però de quina innocència estem parlant? Perquè hem donat per bones tantes anomalies i hem permès tantes complicitats que al final l’abús de poder es pot arribar a veure com un efecte col·lateral del talent o la genialitat que s’ha de tolerar. Doncs no. Aquesta era s’ha acabat. Pel bé de totes. I de tots. I de tothom. 

Natza Farré és periodista