L’epitafi de Dagoll Dagom
1. Acabar una cosa que s’ha començat fa cinquanta anys té molt mèrit. Acabar-la quan tu vols, sense que ningú t’abaixi la persiana –per pena o per amenaça de ruïna– encara té més valor. Saber tancar una empresa que va com un coet és un acte de saviesa desacostumada. Dagoll Dagom, la companyia de teatre que ens ha fet emocionar, riure i ballar l’ànima durant mig segle, anuncia que plega, just en el moment que el musical L’alegria que passa ha recollit tota mena de premis merescuts i que s’anuncia la quarta i última tongada de Mar i cel, que ja ha venut 75.000 entrades anticipadament. Que encara avui un clàssic d’Àngel Guimerà convertit en opereta de pirates porti tanta gent al teatre és una proesa. És el senyal que no està tot perdut. És la prova que ho han fet molt bé.
2. Dagoll Dagom ha estat una companyia de teatre. I, potser, per no voler ser res més que això, han creat una indústria d’alta sensibilitat que ha dut 4,5 milions de persones a asseure’s en una butaca, han donat feina a centenars d’actors i a milers de treballadors entre bambolines, han fet 34 espectacles d’èxit, han creat cinc sèries de televisió i, fins i tot, van acabar gestionant un gran teatre. Dagoll Dagom ens va explicar la història del Paral·lel amb Flor de nit i ells, espectacle a espectacle, amb treball de formigueta, han acabat sent una part fonamental d’aquesta història recent d’un pulmó cultural de la ciutat. Perquè, en el moment del balanç, es quantifica tot, però la manera com Dagoll Dagom ha sabut entroncar emocionalment amb tres generacions d’espectadors va molt més enllà d’aquesta allau de xifres que esgarrifen. Perquè, a més a més, hi ha un factor no gens menor. Tot això ho han fet en català. Sense fer-ne plat, sense plorar, sense intentar salvar la pàtria cada nit que aixecaven el teló, sense que fos un element de màrqueting afegit per penjar-se medalles. Senzillament, en català, perquè som a Catalunya i és la nostra llengua. Amb normalitat.
3. En el país que fem les coses de tres en tres –La Trinca, el Tricicle, Xavi-Iniesta-Messi–, els socis de Dagoll Dagom, Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, han estat un equip perfecte, en la direcció, en la discreció i en la intuïció de saber triar les obres i la manera de dur-les a escena. Sempre amb un aire propi i un segell de qualitat –constant, transversal i reconeixible– que els ha acompanyat durant aquests cinquanta anys plens d’afanys. Suposo que a molts espectadors, el cuquet d’anar al teatre, que es va convertir en hàbit, els va arribar gràcies a alguna obra de Dagoll Dagom. He mirat el meu àlbum d’entrades i, quan tenia 16 anys, vaig anar a veure Glups! fins a sis vegades. Són moltes més les ocasions que, després, vaig veure aquells esquetxos al VHS de casa. El monòleg del Bozzo, que feia de venedor de l’espectacle amb arguments de comercial del tèxtil de tota la vida, encara me’l sé de memòria. I, quaranta anys després, és d’una actualitat absoluta. En el món actual, enganxats a l’scroll infinit, als mems, als vídeos de pocs segons i a les stories de passa que t’he vist, aquella frase d'“ara el retall es porta molt” és una lectura perfecta dels nostres temps. La cosa curta, apressada, una rere l’altra, és el que, tot d’una, ens ha envaït, i Dagoll Dagom, parodiant la realitat a pessigades, ja ens ho van anticipar en aquells esquetxos esmolats.
4. A mitjan juliol, al Teatre Grec hi haurà La gran nit de Dagoll Dagom. Tres vespres seguits per acomiadar la companyia amb retalls dels seus grans èxits. En aquelles funcions, segurament, es confondran les llàgrimes amb els aplaudiments. El triomf més gran és haver-nos fet sentir tan bé, tantes vegades, durant tants anys. Vet aquí un possible epitafi: Bravo.
