L'elegància policial de les gallines (I)
La Policia a Espanya té un problema i quatre funcions. Aquestes són: la informativa, l'assistencial, la preventiva i la repressiva. I el problema? Senzillament, el substantiu. El mot, per ser entès i aplicat, necessita ser adornat amb qualificatius diversos: judicial, nacional, local, municipal, autonòmica, portuària... Afegim al ball denominacions personalitzades: Guàrdia Civil, Vigilància Duanera, Mossos, Ertzaintza, Foral, i n'albiram una de nova: el Cos de Guaita. Aquest embolic amb denominació simplificada de Forces i Cossos de Seguretat té com a base legal la Constitució, que assenyala com a missió principal la protecció del lliure exercici dels drets, i la llei orgànica 2/86 que tipifica les funcions policials. L'Estat, després de reservar-se la competència exclusiva en seguretat pública, obre la porta a les comunitats autònomes perquè puguin crear les seves pròpies policies. La llei 2/86 ja fa temps que ha complert la seva funció. Avui, convertit en un text arcaic, necessita una modernització profunda per actualitzar el model policial espanyol que a les Illes Balears patim de manera especial.
Tornem a l'inici, ja que la semàntica és molt important. Ara un 'policia' pot anar a donar menjar a les gallines d'una persona aïllada en una habitació d'hospital, i suara, un altre també 'policia', decomissar 10.000 quilos de cocaïna. La primera de les intervencions policials esmentades, la del galliner, la vaig sentir dir en una conversa del cap de la Policia Local d'Inca, Carlos Caballero. Aquest professional defensava, amb molt de seny, en una entrevista televisiva, el paper assistencial de la Policia Local –de vegades, darrer recurs públic–, incidint en el fet que no es pot perdre. Abundà amb orgull en el fet que els serveis humanitaris eren la part més amable de la seva feina, i parlà d'animals, trànsit i convivència en general. No tothom pensa igual. L'ordre públic crida més l'atenció i la funció repressiva/penal malauradament ha d'existir. Però les tasques socials esmentades, i d'altres administratives relacionades amb la convivència i la 'seguretat quotidiana' són bàsiques, no estan ben ateses, i la seva dedicació, en general, no motiva gaire els professionals. Ens ha tocat viure en una època d'escàs compromís social.
Dia sí i dia també veiem mancances en el servei policial que rep la ciutadania; deu ser per això que, a l'escalfor de la campanya electoral, ha reviscolat el desig de crear la policia autonòmica, batiada com a Cos de Guaita. Dos encerts: seguretat amb autonomia i la introducció d'una denominació singular que ajudaria a refermar la nostra identitat. Ja em va bé el tarannà, malgrat que sigui una il·lusió expressada en veu alta. El que m'alegra especialment és que MÉS parli de seguretat pública. Fins ara, en l'àmbit autonòmic, i almenys a la capital, no ho havia vist. Per tant, és una bona notícia la seva proposta electoral sobre seguretat, emergències i protecció civil. Si més no, s'ha de triar la millor manera de fer-ho, i n'hi ha més d'una.
La nostra Comunitat té inconvenients específics per superar: aïllats per la mar, amb llengua pròpia, elevada inestabilitat poblacional, i una majoria de municipis amb molt territori dotats de poca plantilla. Aquesta realitat desatesa pel model actual, necessita ser observada i abordada amb ulleres descentralitzades i socials, que no tenen –ni les volen– les seus centrals dels partits d'àmbit estatal. El que patim és una mostra de la ineficiència del sistema global, que col·loca diferents cossos policials en un mateix territori 'competint' entre ells. Les responsabilitats es dilueixen, les competències es confonen, i llavors s'han de coordinar. Aquesta coordinació de la ineficiència –un eufemisme sempre subordinat a Madrid– pretén optimitzar la presència superposada, compartint tasques a 'la carta', on les feines policials residuals tenen reserva 'local' d'espai.
Per tot això, és bàsic que els partits casolans s'impliquin en la recerca de nous itineraris. El Pi també s'ha pronunciat favorablement, encara que convé repassar bé els números. Hi ha qui pensa que manquen policies; d'altres diuen que en sobren. Pere Perelló va fer una bona anàlisi al seu article a l'ARA Balears: 'Falten policies a les Balears?'. La pregunta que ens fa Pere té un parell de fils de resposta. Si ens basem en la manca de cobertura de les necessitats puntuals de seguretat, hem de dir que sí que en falten. Ara bé, si poguéssim organitzar els recursos d'una altra manera, probablement bastarien, i en tot cas milloraria la situació actual.
Fins aquí algunes reflexions crítiques per donar suport a una nova policia singularitzada, dins un model autonòmic ajustat al nostre escenari illenc. El debat va molt més enllà i queda tot per dir; amb aquest article just hem obert la capsa de Pandora, la idea és la anar aportant noves idees i debat.
