El jurat
A la sèrie de Prime Video Jury Duty veiem com funciona un procés civil, en el qual s’ha de buscar justícia amb un jurat popular. El protagonista és un jove normal i corrent, que imagina que participa no només en un judici real, sinó que, a més, se’l filma perquè del judici se’n farà un reportatge.
El problema és que tot és mentida: tant els altres membres del jurat com el jutge, així com els funcionaris judicials, les parts en conflicte i els seus advocats, són actors, i el protagonista no ho sap; haurà de conviure durant tres setmanes amb tots ells —de dia i de nit, perquè se’ls aïlla—, sotmès a tota mena de proves delirants i de lideratge, tot per veure si es desfà de l’obligació de fer justícia, aclarir els fets, ajudar a raonar una sentència justa i, a més, fer relacions i solucionar conflictes, fer amics i connexions sanes en un grup heterogeni culturalment com ho és el dels altres membres de l’aplec.
Tot ha estat orquestrat perquè el jove protagonista hagi de posicionar-se i fer les coses ‘bé’: donar bons consells, pacificar relacions, ajudar els més dependents, preocupar-se pels fets que s’han d’avaluar i argumentar a la recerca d’un veredicte. Al final, evidentment, li descobreixen ‘la trama’: li diuen que tot ha estat una pantomima no perquè ell contribuís a una sentència real, sinó que tot estava muntat per avaluar-lo a ell… Com que se n’ha sortit, li donen un premi (100.000 dòlars). La sorpresa és majúscula.
El xou aconsegueix ajuntar dramàticament motius argumentals coneguts: una mena de Truman Show judicial, però també la comèdia de situació que ens fan els altres personatges en la línia de The office i d’altres sèries còmiques amb personatges insegurs i esbojarrats. A més, tenim tota la trama judicial, un Dotze homes sense pietat en versió civil i paròdica. Al meu parer, però, la gràcia de la proposta és la llum que fa sobre el subjecte contemporani.
El protagonista sembla que ha accedit a una cosa –un judici real sobre el qual se’n farà un reportatge–, però, en realitat, ha entrat en una ficció que serà una sèrie ‘de ficció’ de deu capítols. Però ha actuat tan bé? Li diuen que sí.
Al meu parer, ha estat simplement un putxinel·li, i li aplaudeixen com a heroiques i morals actituds de sentit comú o que no tenen cap mena de valor. En cap moment va rebel·lar-se, va dir cap veritat dolorosa a qui l’estava empipant o obstruint el procés, no va saber afirmar-se ni ser sincer amb la irritació que li provocaven certes situacions. Va transigir, es va deixar endur per les ganes d’agradar i quedar bé davant l’autoritat, d’evitar merders i d’adaptar-se dòcilment al que els altres semblaven necessitar, i que no tenia ni cap ni peus, ni era vertaderament inexcusable. Aquest home és un titella al servei dels interessos estúpids del grup i del sistema, tot el contrari que un home rebel, que diu no, amb idees pròpies o capacitat per afirmar-se i dir les veritats en un entorn presidit per l’estupidesa i la farsa. És el perfecte subjecte post-modern; accepta els termes i condicions i gaudeix de l’espectacle.
