Es rebel·laran, els joves del món?
Seràs vell el dia que vegis que et comanda gent que va néixer abans que tu. L’aforisme, de redacció pròpia, em creix i s’intensifica a la cara com la senya envermellida d’una galtada acabada de pegar. Podria dir que la directora del centre educatiu on faig feina té menys anys que jo. Que el batle del meu poble també. O que la presidenta del Consell de Mallorca va néixer un any abans que la meva personeta, una circumstància que comparteix amb el president espanyol, Pedro Sánchez. Pere Aragonès, president de la Generalitat, va néixer el 1982… Vertigen. Sort en tenc encara de la presidenta Armengol, amb qui empatam en vellesa i joventut, i encara més d’Ursula Von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, que em fa sentir als meus cinquanta gairebé com un postadolescent.
Em podria consolar dient que, encara, compartesc generació amb tots els meus comandadors. D’un temps ençà, però, he detectat un distanciament frenètic, elèctric, precipitadament veloç, envers l’alumnat que ha passat per les nostres aules els darrers anys. De ben segur que a la majoria dels lectors d’aquesta columna noms com Norddentus, La River, Maximus, Anuel, El Rubius OMG o ElChoka els sonaran més que llunyans, propis d’una altra galàxia. Són els déus actuals de plataformes digitals com ara Tik Tok, Youtube o Twitch on els pobres 'boomers' tenim una presència nul·la o, en el millor dels casos, testimonial. Avui, si no coneixes aquests noms, o no ets ningú, o no ets jove. Ens feren imaginar que beuríem a la font de l’eterna jovenesa si teníem Facebook, ens autoenganàrem donant-nos d’alta a Instagram, pensant perpetuar un temps que ja no hi és, ni tornarà.
Surt tot això a rotlo perquè justament aquesta setmana parlava amb els alumnes de la meva tutoria d’un cert sentiment de desídia, d’abúlia, d’avorriment, de desmotivació, que sembla que els ronda ara que es mouen a la controvertida i complexa edat dels setze o desset anys. Els retreia, jo, la manca de participació a les aules, però també, i sobretot, la manca de rebel·lia, aquella punta d’egoisme tan pròpia de qui necessita consolidar-se com a persona entre els comuns i entre els grans que l’envolten. És complexa, la gestió de l’adolescència per a les famílies, i també per als docents, però més ho deu ser per a les personetes que exploten, que creixen i que maduren dins els cossos a voltes exultants, sovint acomplexats, de la jovenesa. Els deia, jo, als meus alumnes que els calia anar ulls espolsats, i fora son, perquè d’aquí a tan poc temps (una eternitat dins el seu encara esquifit cronograma) seran ells els qui comandaran el món i els qui tendran l’oportunitat, i esperem que l’ànsia, de canviar-lo.
Hi ha, entre la comunitat adulta, i molt més encara entre el col·lectiu docent, un cantet generalitzat. Es parla d’ignorància, es parla de caiguda de valors, es guaita, amb preocupació, a l’abisme d’un futur que serà comandat per aquesta gent a qui avui intentam transmetre uns coneixements, uns principis…
Als patis i a les aules dels nostres instituts, els líders en el rànquing dels insults són “puta”, “guarra”, “moro”, “gorda” o “maricón”. En els nostres instituts hi ha gent, molta, que no sap on és Algaida, ni Son Carrió, ni Alcoi, ni Cadaqués. Però tampoc no ubiquen en el mapa Sicília, ni Egipte, ni Varsòvia, ni Managua. No saben què nom el batle del seu poble, ni què és la Sibil·la. Si els avises perquè tiren un paper en terra, et diuen que no passis pena, que hi ha una dona de neteja que cobra per agranar-lo. I no poden llegir un llibre perquè a la tercera línia han de tornar a començar perquè no han entès res del que deien les dues primeres. Et diuen que Ramon Llull va néixer al segle XX i si senten el nom de Franco s’aixequen i alcen el braç.
He dit que hi havia gent, i que n’hi havia molta. Però no he dit que no eren tots iguals. I he estirat i acaramullat potser demagògicament els exemples més extrems, tots reals, que ens podrien fer pensar que estam perduts. Són gairebé infants, encara. Reprodueixen el que veuen a les seves llars, o a les xarxes i als vídeos. Són a temps de refer-se i de créixer com a persones, i ho faran. I als qui no ho vegeu clar, tranquils, és només el vertigen davant el penya-segat dels anys. Ocorre a cada canvi generacional. Succeeix a cada moment històric. Des dels grecs, que són els primers antics que recordam, el pànic de la pèrdua en la transmissió hereditària del saber i dels valors ha estat una constant. Si us espantau, si us costa creure que 'tot anirà bé', rebobinau la vostra vida, potser ja tan llarga com la meva, i pensau com éreu, com escrivíeu i què sabíeu quan teníeu quinze anys.
Com deia el gran Xavier Grasset, el món s’acaba, i s’acaba bé. Sí, potser no som ja nosaltres els qui feim rodar el món amb el nostre caminar, potser ja són uns altres, de més joves, de més agosarats, de tan diferents, els qui corren a un ritme que no podrem abastar, afeixugats amb els carregosos feixos dels anys i els dies ja viscuts. I si alçam un dit per advertir-los, ens miraran, un xic arrogants, mentre ens escolten respectuosament tot pegant tres o quatre toquets condescendents a l’espatla d’aquell qui ja no entén gairebé res. Entre ells i nosaltres hi ha una baula, massa vegades invisible, però sempre present. Confiem-hi, no ens queda altre remei!
Antoni Riera Vives és periodista