Iran, Israel: l'odi covat
És impossible que abans de la creació del FC Barcelona a finals de l'any 1899 hi hagués persones que es declaressin, amb una terminologia o una altra, "anticulers": no és normal que algú es mostri contrari a una cosa que no existeix. Això no significa, però, que no hi hagués res, absolutament res, que pogués arribar a generar una certa animadversió de manera indirecta, tot i que també automàtica. Existia, per exemple, un anticatalanisme que, com va documentar Francesc Ferrer i Gironès a Catalanofòbia (2000), bellugava des de feia segles tant a nivell de cultura popular com en escriptors de la importància de Quevedo. En relació amb l'Estat d'Israel, s'acostuma a esgrimir una mena de cronograma imaginari en què l'animadversió contra aquest petit país comença tot just el dia de la seva creació, el 14 de maig del 1948 (és a dir, fa quatre dies en termes històrics). Segons alguns, el que s'ha anat produint des de llavors només són casos concatenats d'acció-reacció. L'octubre passat Hamàs va matar o segrestar molts ciutadans israelians i, en represàlia, Israel està devastant la Franja de Gaza. Dissabte l'Iran va atacar Israel com a resposta a l'atac a l'ambaixada iraniana a Damasc l'1 d'abril. Etcètera. Vist així, tot sembla tenir una nítida lògica pròpia que comença exactament l'esmentat 14 de maig del 1948. Aquesta suposada inèrcia acció-reacció, però, és totalment falsa. Les coses no han anat pas així: tornant a l'exemple il·lustratiu que hem plantejat al començament de l'article, l'odi als jueus és molt anterior a la creació de l'estat jueu.
El 21 de març del 1935, en ple ascens de l'Alemanya hitleriana, Pèrsia va canviar oficialment de nom i va passar a dir-se Iran, que significa “país dels aris”. El general Reza Pahlavi no es va limitar a aquest insòlit canvi de nomenclatura per fer la rosca al Führer. Es convertí també en un entusiasta col·laborador dels nazis, així com en el principal soci comercial d'Alemanya, i va competir en aquesta actitud servil amb la principal autoritat religiosa palestina de l’època, el Gran Muftí de Jerusalem Hajj Amin al-Husayni. Es conserven fotografies seves saludant efusivament l'arquitecte de l'Holocaust, Heinrich Himmler, o escoltant amb devoció el mateix Adolf Hitler. D'Al-Husayni se'n conserva també una imatge especialment sinistra passant revista a una unitat bòsnia-musulmana integrada a les SS, mentre, somrient, fa la salutació feixista. Va morir el 1974 a Beirut i fou enterrat (amb honors) al Cementiri dels Màrtirs. Quan Pèrsia va bescanviar el seu antiquíssim nom pel de "país dels aris", o quan Hajj Amin al-Husayni feia la salutació feixista a un esquadró responsable d'actes terribles contra els jueus de Bòsnia, l'Estat d'Israel no existia. Per tant, quan interpretem aquest llarg malson col·lectiu (que inclou l'actual destrucció indiscriminada i injustificable de Gaza) de la manera habitual, és a dir, en termes d'una acció-reacció que va començar tot just el maig del 1948, estem faltant greument a la veritat.
Els radicals de Hamàs que fa uns mesos van atacar ciutadans indefensos aspiren a un model de societat incompatible amb els drets humans més elementals. Els radicals iranians que l'any 1979 van fer fora el Sha i aclamaven Khomeini no demanaven res semblant a una democràcia. Els radicals de l'Afganistan que es van enfrontar als soviètics durant la dècada del 1980, tampoc. I els radicals que van votar massivament el Front Islàmic de Salvació a Algèria a les eleccions municipals de gener del 1990, encara menys. Si oblidem això també estarem faltant molt greument a la veritat, en aquest cas per omissió. L'any 1905 van aparèixer a la Rússia imperial Els protocols dels savis de Sió, l'objectiu prioritari dels quals no era altre que fomentar l'antisemitisme arreu del món. Contenien, suposadament, les actes secretes del Primer Congrés Sionista, celebrat a Basilea l'agost del 1897 sota els auspicis de Theodor Herzl. Més endavant es va demostrar que Els protocols eren una ridícula falsificació basada en una obreta contra Napoleó III que va escriure l'advocat Maurice Joly el 1858. Odi covat, macerat lentament, en un context malsà de mentides, ressentiments i ignorància: les fake news són més velles que l'anar a peu.
Les coses han canviat: avui, paradoxalment, una de les principals amenaces per a la viabilitat d'Israel rau en un model de defensa militar basada en la desproporció, en la desmesura. Un model de revenja, no de defensa. Resulta molt difícil, per no dir impossible, justificar el que està passant a la Franja de Gaza. Crec que és bo entendre com s'ha arribat aquí més enllà de la versió trivial del 1948, però també com cal afrontar un futur que no passi per la pura destrucció.
