La insularitat és més que una suma de sobrecostos per al teatre balear
Si hi ha un problema del qual es parla gairebé diàriament a les Balears, i de fa anys, són els sobrecostos que tenim els illencs només pel fet de ser-ho. Se n’ha parlat i se’n parla molt, però es resol molt poc. Algunes mesures, com els descomptes en els bitllets d’avió o de vaixell amb la Península, sembla que varen ser establertes per calmar unes aigües que, d’altra manera, haurien estat molt revolucionades. En tot cas, en un estat de les autonomies que, pel que fa a la balança fiscal, hauria de compensar les situacions de desavantatge entre uns llocs i els altres, mai no s’ha pres seriosament que viure i treballar en unes illes, només pel fet geogràfic, et deixa en desavantatge econòmic, per no parlar del logístic.
Quan es pensa en la insularitat, poques vegades es pensa en la cultura. Probablement és un dels sectors més afectats per aquesta realitat geogràfica separada dels grans centres de l’activitat cultural. La cultura no és un negoci que mogui grans quantitats de doblers, per la qual cosa no té les eines de pressió que tenen altres sectors més productius. No s’hauria d’entendre així. S’hauria d’entendre, en qüestions de mobilitat i d’exportació, que la producció cultural pot ser, si s’hi inverteix el que cal i si hi ha una exigència en el nivell de qualitat, una de les millors ambaixadores de la nostra terra i un gran camí per als nostres artistes. Parla de nosaltres a l’exterior i actua de crida cap a la creació que es desenvolupa en el nostre territori.
Ara bé, afectada tota la cultura pels sobrecostos de la insularitat, n’està més afectada aquella que requereix més esforç i amb una mobilitat més costosa. El teatre, la dansa, el circ i la música tenen unes despeses perquè es moguin les seves obres –i les persones– que estan molt per sobre de les que pugui comptabilitzar-se en el món literari i fins i tot en el de les arts visuals. Per això, l’administració pública ha de compensar aquests sobrecostos. I no ho ha de fer, com es fa amb massa freqüència, pagant sobretot els trasllats, bitllets i més bitllets, que no sempre tenen un retorn cultural per a nosaltres.
L’administració responsable, el Govern i, per delegació, l’Institut d’Estudis Baleàrics –entitat que de moment té les competències en promoció exterior de la cultura–, han d’engegar unes polítiques que estimulin les coproduccions entre distints llocs, han de reforçar les xarxes de col·laboració i han d’estalonar la presència en els llocs on la visibilitat sigui màxima en un entorn de qualitat i innovació. La insularitat és una suma de sobrecostos, però també d’iniciatives públiques que es podrien fer i no es fan.
