18/11/2021

Independentistes i comuns

2 min

La manera com es va respondre a l'intent de Pere Aragonès d'obrir la porta als comuns per aprovar els pressupostos (amb les protestes de Junts i de la CUP, en tots dos casos en nom de la “unitat independentista” i del 52%, invocats quan convé) va posar de manifest per enèsima vegada un dels contrasentits, o absurds, de la política catalana actual: l'hostilitat, o l'animadversió, entre els independentistes i l'espai d'esquerra no independentista que representen els comuns. Com que les discussions, en el nostre temps, es degraden invariablement i ràpida al nivell més baix possible, aquesta no ha tingut més sort. Domina un joc de miralls deformadors en què els independentistes acusen els comuns de ser una força espanyolista i espanyolitzadora (que, des d'aquest punt de vista, no es diferenciaria d'altres agents del nacionalisme espanyol com la dreta extrema i l'extrema dreta del PP i Vox), mentre que els comuns es complauen a comparar els independentistes amb els brots ultranacionalistes i ultradretans que es multipliquen arreu d'Europa i Amèrica. Recentment n'hi ha hagut un cas sonat, d'aquesta picabaralla, a Twitter, a compte d'un article a Ctxt d'un tal Steven Forti i la severa resposta obtinguda de l'historiador Carles Sirera, que es deu haver convertit en personatge del mes de la xarxa piuladora.

L'independentisme i el republicanisme espanyol semblen, vistos amb una mica de perspectiva, espais ideològics condemnats a entendre's, però en canvi persisteixen històricament a tractar-se a garrotades, amb gran complaença per a la dreta nacionalista espanyola, i a benefici, també, de les maniobres del PSOE. Durant la dictadura van compartir l'enemic comú del franquisme, i es pot dir que això els va obligar a relacionar-se estretament (vegeu la història de l'Assemblea de Catalunya , de la qual ara es commemora el cinquantenari). Però hi afegiríem que la capacitat d'arribar a acords entre els diferents espais del catalanisme i de les esquerres, tot allò que es va reunir entorn del PSUC, no va ser tan sols una qüestió de possibilisme imposat per l'adversitat del moment històric, sinó també la conseqüència d'una habilitat política que, ara, sembla lluny de manifestar-se. Dominen la consigna de partit, la jugada curta i la mirada obsessiva a les enquestes i les xarxes socials. I una sobreactuació constant, tan escandalosa i ofensiva com buida de contingut.

Independentistes i comuns són adversaris, però a la vegada (això és la política) també són o haurien de poder ser aliats, atès que difícilment poden tirar endavant els respectius projectes polítics els uns sense els altres. La majoria social que li falta a l'independentisme es troba, en bona mesura, dins l'espai de l'esquerra no independentista que representen els comuns, i l'ideal d'una República Espanyola hauria de ser capaç no tan sols de dialogar, sinó de trobar-se còmode, amb el d'una República Catalana. El que estic dient no és cap ingenuïtat: la ingenuïtat és creure que s'arriba a fer res només a còpia de fotre el contrari.