09/02/2024

La implosió de Vox i el preludi de l’Europa que ve

3 min

La ultradreta ha implosionat a les Balears, després d’aconseguir importants cotes de poder i haver estat –sobretot en el cas de Palma i algun altre municipi de l’àrea metropolitana– un dels llocs amb més vots de tot l’Estat, tant en els comicis autonòmics com a les eleccions generals. Més enllà d’interpretacions sobre el seu nivell de canibalisme o de si és més reaccionari el bàndol madrileny o els altres, hem vist de tot en les darreres setmanes. Des de l’exili del líder històric de la ultradreta balear, Jorge Campos, al nomenament d’un president del Parlament ultracatòlic i anarcocapitalista que en qüestió de mesos ha estat expulsat per la majoria de diputats del seu grup, que a la vegada han estat expulsats del partit, per tornar ser admès i conservant el càrrec de segona autoritat autonòmica en virtut d’un error de forma… “Y aquí paz y después gloria”.

La presidenta Prohens no sap on ficar-se, i els seus llanterners, tant al Govern com al Parlament, que varen salvar de miracle la llei més important per a l’acció de govern, com és la de pressuposts, ni hi són ni se’ls espera. Amb qui haurà de repactar el PP, amb els ultres o amb els superultres? En qualsevol cas, tot i que seria un bon moment per fer un téntol, el PP segueix endavant amb l’agenda voxera, començant per la segregació escolar en funció de la llengua. Fer política és l’art d’allò possible, deien els grans estadistes. Però sempre hi ha opcions, i el PP ha pres partit.

Ho pot fer sense cap cost perquè, com ja va passar amb Ciutadans, els poders fàctics s’han avorrit de la jugueta nova, i ja no necessiten els d’Abascal, perquè el PP ha acabat assumint la política i el discurs ultra. De fet, com ja vaig assenyalar en un article anterior parlant de la 'gent d’ordre', no els molesta tot aquest espectacle que va corcant la democràcia, mentre se’ls deixi fer negoci. Ni als hotelers, ni a la CAEB, ni als promotors immobiliaris: els poders públics, del tot funcionals als seus interessos. Us imaginau que tot això ho hagués protagonitzat algun dels partits d’esquerres? Seria l’apocalipsi.

Tres quarts del mateix amb el que passa a Europa aquests dies, amb unes mobilitzacions del sector agrari malauradament instrumentalitzades per l’extrema dreta: al final, Von Der Leyen ha acabat anunciant la retirada de mesures per reduir la contaminació en el camp (cosa que ens perjudica a totes), mentre es mantenen els tractats de lliure comerç i les ajudes de la PAC les acaparen els terratinents. Suposadament, ho ha fet per frenar una extrema dreta que el juny arrasarà a les eleccions europees, començant pel país de la presidenta de la Comissió Europea, Alemanya. 

Ben igual que Milei va arrasar a Argentina, o Donald Trump arrasarà als Estats Units a finals d’any si qualque tribunal no li ho impedeix, potser en uns mesos ens trobarem amb unes institucions europees on s’acabaran els 'cordons sanitaris' a la ultradreta per una simple qüestió de correlació de forces, i perquè els partits conservadors són cada cop més trumpistes i han substituït els valors democratacristians (que tenien una mínima vessant social) pels valors del mercat. La ultraliberalització econòmica s’ha enduit, també, les normes de convivència política i està accelerant el procés de degradació de les democràcies occidentals per tal de salvar el capitalisme més salvatge que ha existit mai.

El pitjor de tot aquest populisme neofeixistoide és que mentre ens té entretingudes amb debats patriòtics i simbòlics (ben igual que feren a les dues guerres mundials, que dividiren el moviment obrer europeu), bona part de la població perd una qualitat de vida que no ens lleven les persones migrants, sinó els rics. Sense sortir d’Espanya, les xifres dels beneficis dels bancs són tan immorals com metafòriques de la inutilitat dels governs tal com estan configurats per assegurar una vida digna per a la majoria. Perquè d’això va la igualtat, no de Puigdemonts.

I el més lamentable és que mentre les extremes dretes polítiques i econòmiques són cada vegada més fortes i estan més coordinades, les esquerres han abandonat en la pràctica l’internacionalisme. L’única excepció han estat les mobilitzacions a tot el món en solidaritat amb Palestina, cíviques i espontànies, perquè ni tan sols davant un genocidi com el perpetrat pel govern sionista i ultradretà d’Israel els partits progressistes i verds europeus han estat incapaços de tenir no ja un posicionament clar, sinó senzillament humanista. A mi, personalment, tota la resta de l’actualitat, des del xou de Vox a les veleïtats judicials amb l’amnistia, em semblen misèria. Perquè a Palestina ens hi jugam el nostre futur com a humanitat, i és allà on es defineix el que, lamentablement i amb honroses excepcions, és i serà la Unió Europea.

Professor de la UIB
stats