La imaginació com a camp de batalla
La setmana passada, en aquest mateix diari, entrevistava la professora i arquitecta Maria Bel Riera i parlàvem de Mark Fisher, del realisme capitalista i de com el mercat ens ha amputat la imaginació: som incapaços de concebre una alternativa al món actual. O per fer servir la cita que Fisher usa de trampolí al principi del seu llibre: ens és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Algú ha fet bé la seva feina.
El drama és que fins i tot moltes suposades alternatives es manegen amb la mateixa lògica que l’enemic: la revolució, pel que sembla, no només serà televisada, sinó que probablement també estarà patrocinada per Meta o Space-X i serà interrompuda per anuncis a les pauses i comptarà, a la mitja part, amb l’actuació especial de Taylor Swift, que ha vingut per a l’ocasió amb el seu jet privat des de l’altra punta del món, pixant confeti de CO2.
Derrotisme? Jo? És possible. Crec que en aquestes alçades és obvi per a tothom que no som immune al cinisme, tot i que diria que és més aviat un pessimisme immutable.
Perquè el meu problema no és només que em costi imaginar una alternativa al capitalisme, sinó també que qualsevol pla B em sembla igualment amenaçant. Sí, amigues, és clar que seria un líder mundial pèssim, però, per sort, no correu cap perill per aquest flanc. Així i tot, em deman si realment la meva falta d’optimisme és fruit del moment històric, un defecte endocrí o una mostra aïllada de clarividència –les meves ocasionals proves d’intel·ligència són indistingibles dels singlots–.
En tot cas, tendesc a sospitar de tot i de tothom i a pensar que qualsevol sistema, per humà, duu en el seu interior algun corc, ve acompanyat dels seus propis monstres i genera tota una sèrie de contradiccions que només els veritables creients són capaços de passar per alt i fer com si no existissin. Impossible escapar de nosaltres mateixos: sempre hi haurà algun desgraciat disposat a arruïnar el Valhalla social perquè té un atac de banyes o un mal dia o qualsevol altra excusa espúria.
Com escapar de tot això?
A mi no em mireu. Igual és hora d’admetre que la meva ideologia política és la paràlisi, la meva forma de revolta és la inhibició i que el meu programa de reformes per a un món millor és deixar que tot continuï costa avall i de camí a l’extinció, per si sol, sense més participació que alguna queixa de tant en tant, algun comentari d’agut escepticisme que em permeti mantenir a recer certa ficció de superioritat moral i algun atac de victimisme ocasional.
Així que, clarament, jo som un retrat robot del que fa el postcapitalisme amb la gent: som apàtic, descregut i individualista. Ignorarem l’obvietat que tots tres atributs em permeten continuar còmodament instal·lat en la bombolleta de la meva zona de confort i no fer gaire o res per canviar gaire o gens. La culpa és del sistema. O és de Mark Fisher. O de tots dos. O potser és que no érem més feliços vivint a Matrix?
