16/03/2024

Homer Simpson

3 min

Honestament, no ho veig gens clar. Heu estat a punt de convèncer-me, ho admet, però després de fer-vos (quasi) cas i provar-ho (d'acord, sí, tímidament, però provar-ho) a la vostra manera, crec que és hora d’admetre que potser això no va amb mi, que no estic fet de la vostra pasta, que no hi valc. Fa temps que hi insistiu. Tots. Sobretot, totes; però també tots. Que comunicar-se és important, que és necessari expressar els teus sentiments, que les coses s’han de parlar, que cal encarar els problemes amb diàleg, de manera constructiva, expressar les opinions amb assertivitat, no témer el conflicte, el conflicte és bo, el conflicte és boníssim, el conflicte és el millor que ens ha passat des de la penicil·lina... Però, després d’un temps de donar-hi voltes i algun tímid intent de seguir el vostre consell, he arribat a la conclusió que em sobrevalorau i, sobretot, sobrevalorau la meva capacitat per expressar els meus sentiments. 

De fet, diria que, en general, la de tots. Potser és un defecte genètic. Al cap i a la fi, al meu entorn familiar la gent es passa hores parlant sense dir res. És a dir: obrim la boca i articulam paraules, llenguatge verbal aparentment coherent i estructurat. Ho fem tot el temps. Ho feim, fins i tot, massa. Sobretot si tens en compte que cap d’aquestes frases transporta aquell element essencial en tota comunicació perquè sigui considerada, ai las, “comunicació”: la informació (llevat, clar, que consideris prou informació fer palès de manera obliqua que t’incomoda el silenci). 

No és que la meva família sigui especialment disfuncional. De fet, subscric la màxima de Mary Karr segons la qual, per definició, una família disfuncional és tota família amb més d’un membre. El que passa és que som una família mallorquina i, sense voler caure en els tòpics i el costumisme camp en pla Guy de Forestier, resulta complicat no admetre que en aquesta illa, en general, tenim certa afició als circumloquis que no duen enlloc, als llocs comuns i les frases fetes, a dir obvietats, jugar a les ambigüitats i tirar de folklore. Tot té una explicació, i aquí és on he de reconèixer certa habilitat estratègica als mallorquins –i a la meva família– per una vegada a la vida: si no estiguéssim omplint el buit amb xerrameca buida, potser hauríem de cometre la insensatesa de parlar d’alguna cosa important de veres. Els mallorquins, si alguna cosa hem deixat clara, és que no volem això. 

Potser, de nou, err el tir i això ho podríem estendre a totes les famílies, mallorquines i no mallorquines, tot i que pens que l’element insular (aquí ens coneixem tots i és fàcil ficar la pota) hi juga cert paper. En fi, que tot suma i fa de la comunicació un esport de risc. Suma-hi que, aquí sí, els mallorquins som uns mestres de l’enginyeria lingüística quan es tracta d’expressar passivoagressivitat. 

Intentar comunicar-se amb un mallorquí és jugar amb foc. 

Així que pas. Ho deix. Hi renuncii. I ja de passada, reneg d’aquest constant enaltiment fanàtic dels sentiments –de tenir-ne i parlar-ne i tot això. Jo, sincerament, a estones me’ls extirparia. Així que crec que continuaré com fins ara, fingint com puc que no en tenc, posant cara de pòquer quan em demaneu com estic i fent meva aquella gran màxima de Homer Simpson: “El problema és la comunicació. Massa comunicació”.

Periodista
stats