Història de la minifaldilla: la peça de roba més polèmica i incendiària
La roba mai és simplement roba. Cada element que integra la moda sempre representa un imaginari social complex. La minifaldilla, una peça que exemplifica perfectament aquest fet, va patir moltes reticències en el moment del seu naixement. Davant d’això, cal preguntar-se: per què hauria d’originar infinitat de manifestacions, cròniques periodístiques, sermons incendiats, polèmiques acalorades i baralles familiars una faldilla, si simplement fos una peça de roba? Anem, doncs, a endinsar-nos en la seva història i, el que és més important, a comprendre el que representa.
Una visió simplista dels fets encara segueix enredada en el debat sobre si la seva autoria pertany a Mary Quant, morta recentment, o a André Courrèges. Tret que estiguem parlant de qüestions tècniques, les modes no són fenòmens fàcilment inventables, tal com va passar amb la impremta o la penicil·lina, ni pertanyen solament a una persona. De fet, la mateixa Mary Quant ja va manifestar que la minifaldilla, lluny de ser-ne ella l’autora, va sorgir de les noies joves dels Swinging Sixties.
Les dones al llarg de la història sempre han lluït unes faldilles que les cobrien fins a la sola de les sabates. Fou a principis del segle XIX quan aquestes van ascendir i van deixar a la vista els turmells, que es van convertir en símbols eròtics. La causa de deixar-los al descobert va ser que els metges van alertar que uns vestits fins a terra podrien arrossegar cap a dins de les cases el bacteri que causava la tuberculosi i que estava arrasant amb una part important de la població. A partir d’aquí, va començar un ball d’allargades en la moda femenina, motivades per qüestions ben diverses, i que serà especialment intens a mitjan segle XX.
La minifaldilla va encapçalar el trencament respecte a la roba de l’època anterior i, amb ella, de l’estereotip de feminitat imperant. Si bé la moda del New Look dels 50 limitava la mobilitat de la dona, per tal d’engarjolar-la en entorns domèstics i apartar-la de l'espai de representació, la minifaldilla va suposar un clar qüestionament d’aquesta versió de la feminitat. Per això, aquesta peça d’indumentària va acabar convertida en un símbol de l’alliberació de la dona, emmarada del context de la segona onada feminista en el qual va néixer. A més, va representar el despertar d’una joventut rebel contra el món que els havien llegat els seus progenitors i que, a través de la roba, van visibilitzar el xoc generacional entre pares i fills, que encara avui dia està per resoldre. El fet de mostrar més superfície del cos, especialment de les cames, significava transgredir les normes de decència amb les quals s’havia educat les noies i, a més, reivindicava una nova concepció dels cossos i de la sexualitat. I finalment una peça senzilla i elaborada amb poca tela que la feia més econòmica i assequible per a un públic més ampli, molt d’acord amb les lluites anticapitalistes i contra les desigualtats de classe encapçalades per la joventut.
En definitiva, un disseny rodó que va quallar ben ràpidament entre la població més jove, però que no va convèncer la més madura, ja que suposava fer trontollar l’estructura sobre la qual s’havia construït la societat des d’antuvi. Com bé apuntarà Simon de Beauvoir, “tan bon punt es toca solament un mite, tots els mites estan en perill”, i això és el que el món no estava preparat per a acceptar.
