Les futbolistes juguen fort contra la impunitat masclista
Ara és el seu moment. Pel cas Rubiales, és clar. Però també perquè són campiones del món: amb aquest aval professional, i davant la crisi de credibilitat de la Federació Espanyola de Futbol –la RFEF–, han assumit la responsabilitat d’erigir-se en emblema del Me Too esportiu. Per a elles, s’ha acabat continuar abaixant el cap o fent veure que no passa res. Ja vam sentir com, en la concessió de la Medalla d’Honor al Parlament de Catalunya a les jugadores del Barça (conformen el gruix de la selecció espanyola), la capitana Alexia Putellas proclamava: “No volem més faltes de respecte ni abusos”. No cediran.
I ho han tornat a deixar clar: totes les campiones del món menys dues han renunciat a tornar a la selecció si no hi ha canvis més contundents a la federació, canvis que garanteixin arribar a l’objectiu de la “tolerància zero” amb aquelles persones que “han tingut, incitat, amagat o aplaudit actituds que van en contra de la dignitat de les dones”. L’anunci d’aquestes 39 esportistes ha arribat, a més, quan la justícia ha imposat al ja expresident del futbol espanyol, Luis Rubiales, una ordre que l’obliga a estar allunyat 200 metres de la futbolista Jennifer Hermoso.
Les futbolistes professionals, que a més estan lluitant també per assolir l’equiparació salarial amb els homes, han decidit continuar alçant la veu i plantant-se fins que hi hagi canvis de debò a la RFEF. I ajudar així a empènyer una inajornable transformació global en el món de l’esport. El petó no consentit de Rubiales a Hermoso ha obert la capsa de Pandora: s’ha produït també la detenció de quatre jugadors del planter del Reial Madrid per haver gravat i difós un vídeo sexual amb una noia menor d’edat, de 16 anys.
El missatge de les noies és diàfan: no en deixaran passar ni una. S’han conjurat per aprofitar el moment per posar fi a la impunitat masclista que encara impera en tants àmbits esportius, molt allunyats de l’evolució cap a la igualtat de gènere que s’està donant al conjunt de la societat. El canvi de lideratge que exigeixen a la RFEF hauria de marcar el pas d’un relleu més ampli i general en les instàncies de govern esportives.
Mentre en el terreny de joc les noies ja fa temps que estan demostrant la seva potència, als despatxos esportius el panorama no havia canviat. Segurament era –és– un dels últims reductes d’una masculinitat tòxica. La presència femenina hi és encara escassa, i el tracte que elles reben ha continuat sent discriminatori, condescendent o directament vexatori. El compromís de les campiones del món hauria de servir per obrir una nova etapa. Cal celebrar la seva determinació i valentia. I estaria bé sentir veus clares de professionals homes de l’esport d’elit a favor de la seva lluita.
