Franco encara és viu, sobretot a les Balears
PalmaEl franquisme no va desaparèixer amb la mort del dictador. Que pervisquin devers mig centenar de noms de franquistes als carrers de les Illes no és un llegat preocupant. Ni tampoc –tot i que resulta prou cridaner– que encara s’hi pugui veure algun jou amb les fletxes.
Diferent és el cas del monument –no ‘monòlit’ com se li sol dir incorrectament, perquè no es tracta d’una sola pedra sinó d’una construcció a base de maons– que continua erecte a la plaça de la Feixina de Palma, insultant amb orgull les víctimes de la dictadura i enaltint el record de les forces victorioses de qui el va inaugurar el 1947, aquell que es feia anomenar a les monedes amb allò tan abastament repetit i que tan bé retrata l’essència del seu règim: Caudillo de España por la Gracia de Dios. El seu déu, el vertader, el que legitimà la violència il·legal pel bé de l’Espanya eterna contra els seus enemics demoníacs: demòcrates i comunistes. Això és el monument. No altra cosa. L’essència del qual és indeleble. No va mutar perquè un grapat de regidors palmesans diguessin el 2010 que deixava de ser el que era. No. Era i és l’orgull dels victoriosos del 1939, els del braç en l’aire a la romana. Com si el 2025 seguissin desfilant al seu voltant.
De passada, la Feixina és així mateix un bon símbol de com no convé fer certes coses. Com sol dir Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, l’esquerra hauria d’haver esbucat el monument sense manies. I si després qualcú hagués reclamat a la justícia... la feina ja hauria estat feta. Tanmateix no ho feren i –com opina Oliver i el cas pareix demostrar– quan els temes de memòria democràtica passen als jutjats solen acabar com la processó de la moixeta.
Això de la Feixina, en fi, és cridaner, important, irritant i vergonyós. No és tampoc, però, el més transcendent del llegat franquista.
Creixement de la ultradreta
Ho és el revifament a l’espanyola del fenomen general a Occident del creixement de la ultradreta sota nous aspectes. Perquè té transcendència perillosa i potser letal per a la llibertat.
Al nostre país, Vox representa aquest fenomen polític. Vox no és només franquisme perquè el seu augment s’inscriu en el general de tots els populismes d’extrema dreta, però Vox també és franquisme perquè, en part, s’alimenta d’un factor només espanyol: la pervivència d’un –sovint fals– record de la dictadura en clau positiva. És el que l’ara tan criticat sociòleg José Félix Tezanos va encunyar com “el franquisme sociològic”, tal com sol recordar el politòleg mallorquí Eli Gallardo.
Aquest franquisme sociològic pot arrelar molt més fàcilment en les societats que es debiliten per la força centrífuga de la desestructuració que en les que la centrípeta de la unió les enforteix. Dit d’una altra manera: les Balears són un terreny adobat per al creixement del neofranquisme en la seva versió moderna del populisme ultradretà que representa Vox.
El cos social únic balear és inexistent, cosa que de sempre ens ha afeblit. A més, l’insularisme ha matat qualsevol opció de fortalesa comuna. Ja passava just després de la mort del dictador, quan el 1976 les plataformes de la dissidència democràtica es reunien a Barcelona, Madrid... i les de les Illes mai no hi pintaren res de res sobretot degut a la seva essencial desunió que, per això, eren incapaces de presentar-hi una veu comuna. Des d’aleshores no hem millorat gaire.
Un sol cos baleàric
A aquesta debilitat intrínseca, de no voler un sol cos baleàric unit, ara se li ha d’afegir la massiva immigració rebuda els últims 50 anys, que ha creat a cada illa múltiples societats. La desestructuració és la norma i fa impossible una sola unitat. Quelcom que es tradueix en la fragilitat conjunta, la qual cosa té conseqüències de tot tipus. Per exemple, a les urnes: polvoritzam l’un rere l’altre els rècords d’abstenció, en especial a Eivissa i Palma.
La biologia ensenya que els cossos dèbils són propensos a la malaltia amb potencialitat letal. En política passa el mateix. Les múltiples societats i identitats que coexisteixen a cada illa debiliten el conjunt fent-lo molt porós a la penetració de l’extrema dreta.
No pot estranyar que el diferencial positiu balear del vot a Vox sigui de l’ordre de tres punts percentuals per sobre de la mitjana estatal. La dèbil identitat illenca l’afavoreix i, al mateix temps, ajuda a generar el fals record positiu que prou gent té del franquisme. Avui, a les Illes –dades del demògraf Pere Salvà–, perviu el 25% –inclòs el creixement vegetatiu– dels que hi vivien el 1975, any de la mort del dictador; amb tan de gruix demogràfic que no pot tenir cap record de la dictadura, aquesta hauria de ser un mal somni llunyà. Però no. Si a tot el país els que manifesten tenir comprensió i simpatia cap al franquisme ja són un 20%, segons el CIS, sobretot els joves, no és difícil imaginar que aquí –si bé no en tenim dades específiques– el percentatge sigui prou superior.
Aquest és, de molt, el més rellevant, penós, perillós i transcendental llegat de Franco: que 50 anys després de la seva mort encara és viu, sobretot a les Balears.