Filosofia dels viatges (IV)

PalmaLa segona part d’Utopia (1516) va ser escrita per Thomas More durant un viatge de caire diplomàtic i comercial als Països Baixos. El punt de partida que inspira aquesta obra que dona nom al gènere utòpic són unes converses amb Erasme de Rotterdam i altres humanistes sobre les cartes escrites per Amerigo Vespucci en relació amb els viatges de descobriment i exploració que protagonitza per la costa del continent americà. La relació amb els viatges no acaba aquí, perquè Rafael Hytlodeu, el personatge principal d’Utopia i narrador de la història, és caracteritzat com un mariner portuguès que hauria acompanyat Vespucci en els viatges i hauria conviscut durant uns anys amb els utopians a l’illa imaginària d’Utopia.

D’Hytolodeu, More en destaca que de ben jove va renunciar al patrimoni familiar per complir el desig de conèixer noves terres. Conta també que aquesta inclinació viatgera queda reflectida en la convicció segons la qual “tots els camins serveixen per arribar al cel”. Descriu breument algunes aventures navegant per terres desconegudes brúixola en mà i alerta dels perills i la imprudència que pot provocar aquest invent, sobretot si els mariners es confien en excés.

More dedica un dels excursos d’Hytlodeu a parlar dels viatges dels utopians a altres ciutats de l’illa i diu que els governants donen facilitats per viatjar en grup, que concedeixen un permís per escrit que certifica el dia de la sortida i prescriu el dia del retorn. Els utopians poden viatjar sense equipatge perquè onsevulla que van són rebuts amb gran hospitalitat i disposen tant d’allotjament com de bons aliments. Si queden més d’un dia a una mateixa ciutat, aleshores fan treballs d’utilitat per a la comunitat d’acollida, fent la feina que més dominen. More explica que aquest bon tracte es deu que tots els habitants de l’illa constitueixen una gran família. D’altra banda, els utopians que surten de l’itinerari autoritzat són retornats a la ciutat i castigats amb severitat, i si tornen a desobeir novament són esclavitzats. Segons More, els utopians estan oberts a aprendre dels talents dels visitants i escoltar de bon grat les històries dels grans viatgers, perquè estan interessats a ampliar els coneixements sobre la gent, els costums i el que succeeix a altres països. També pensa que és necessari que els utopians es mantinguin informats de les darreres tècniques de navegació.

Fundació de pobles-hospital

En el segle XVI, Vasco de Quiroga du a la pràctica el projecte utòpic renaixentista de Moro, concebut per reformar la societat anglesa, al nou continent, concretament a Nova Espanya (Mèxic) a través de la fundació de pobles-hospital, on els indis conviuen agrupats en comunitats familiars formades pels membres del mateix llinatge d’ascendència i descendència masculina. Com Bacon, Quiroga persegueix la construcció d’una república ordenada i pacífica, basada en l’educació, el treball i la propietat comunal. I a diferència de la utopia civil de More, aspira a aplicar l’ideari cristià d’evangelització i caritat, i regular la vida quotidiana d’acord amb les regles conventuals.

En l’era dels descobriments, Michel de Montaigne experimenta el plaer de viatjar durant un any sencer per França, Itàlia, Suïssa i Alemanya i conèixer les localitats de Beaumont, Plombières, Baden, Ausburg, Venècia, Florència, Roma, Loreto, Lucca, Banys de la Vil·la i Pisa, entre d’altres, i en deixa testimoni escrit en un diari de viatge, del qual existeix una edició en castellà amb el títol de Diario de viaje a Italia por Suiza y Alemania (Acantilado, 2020).

Montaigne aporta nombrosos arguments a favor de viatjar en els seus Assaigs (1580). Segons el filòsof humanista i escèptic, els viatges ensenyen la diversitat del món i obliguen els homes a descobrir i experimentar coses noves, replantejar-se i ampliar els propis coneixements i ser més tolerants amb els costums i tradicions d’altres països i cultures. A més d’aquestes raons, viatjar també és bo i profitós perquè és la millor escola de vida, ja que permet conèixer la diversitat de persones, costums i maneres de viure. En els viatges, l’ànima es manté activa contínuament observant les novetats.

Des d’un punt de vista més personal, els viatges l’ajuden a satisfer l’ànsia de coneixements i li proporcionen altres beneficis, com deixar de banda els quefers i rutines diàries i els maldecaps d’haver de governar i administrar la casa i les propietats, així com també les preocupacions que causen els conflictes amb els veïns i la consciència dels patiments populars. Està acostumat a viatjar amb més equipatge del necessari. I encara que li agrada molt viatjar, reconeix que hauria de reduir la freqüència i la durada dels viatges, perquè són cars. Hauria d’aprendre a programar-los seguint l’estat de la seva economia. En el seu cas, a més, els viatges també tenen un objectiu terapèutic. La seva salut millora quan viatja, possiblement perquè sovinteja “els banys més famosos de la cristiandat”.

En els viatges, Montaigne aprèn dels seus interlocutors, deixant que parlin d’allò que més saben. Reconeix que li costa posar-se en marxa, però que una vegada està de camí, pot arribar tan enfora com vulgui. Té el costum de viatjar sempre amb llibres, perquè tenir-los a mà li proporciona calma i tranquil·litat i obté un gran plaer en llegir-los. Confessa també que durant els desplaçaments sol conversar amb si mateix. No és suficient compartir les experiències viscudes sense abans haver-les digerit. Té el costum de viatjar a cavall, i és capaç de fer-ho fins a deu hores seguides, sense desmuntar ni avorrir-se ni patir físicament. Té molta cura dels cavalls, els dona aigua ara i adés. Fa les jornades a l’espanyola, d’una tirada. Prefereix no viatjar a l’estiu per evitar la calorada. Li agrada més l’ambient humit i plujós, encara que sap adaptar-se a qualsevol clima i estació. Si fa una calor extrema viatja de nit, des de la posta fins a l’albada. No li agrada gaire matinar.

La promesa de tornar

Cada jornada té el seu propi objectiu, com el viatge de la seva vida. Ha estat temptat de fixar el seu lloc de residència a diversos llocs que ha visitat. De fet, la molèstia més gran que sent quan viatja és complir la promesa de tornar. Ha trobat a faltar a la majoria dels viatges gaudir d’una bona companyia amb qui parlar, però prefereix viatjar tot sol en comptes de mal acompanyat, perquè no creu que pugui trobar companyies agradables de manera fortuïta. Pensa que un company de viatge ben avingut s’ha d’elegir des del punt de partida. No comparteix el tarannà tancat d’aquells viatgers que intenten mantenir els seus hàbits domèstics i tenen por de contagiar-se d’usos i costums estrangers. Tampoc no comparteix les restriccions imposades per Plató a Les Lleis, i creu que és bo viatjar a qualsevol edat, també de vell. Això sí, assumint el risc de no tornar o no acabar-lo, encara que també és conscient que les motivacions canvien amb els anys, i que als seixanta ja no es viatja més que pel gust de moure’s. Si abans de partir pensàs en la possibilitat de morir fora de la seva terra nadiua, mai no s’hauria mogut de casa seva. Però no li preocupa ni poc ni gens el lloc on el sorprengui la mort. Tanmateix, si hagués d’elegir un bon lloc per morir, aquest seria viatjant a cavall. De fet, una caiguda a cavall gairebé li costà la vida.