Europa, por i rearmament
La raó de ser de la Unió Europea era crear un gran espai de pau i lliure comerç on sempre hi havia hagut un territori de guerra. Una gran estructura supraestatal que evités noves guerres mundials, després d’haver-ne sofert dues en vint anys de diferència, i que assegurés una prosperitat econòmica que, se sobreentén, anés acompanyada d'avenços socials en matèria de drets i llibertats ciutadanes, i de polítiques comunes en qüestions estratègiques: agricultura i medi ambient, les principals.
Avui dia, la Unió Europea es troba lluny d’ocupar el lloc que se suposa que li correspon com a gran potència, mentre fa crides al rearmament i arriba per primera vegada a aprovar una normativa sobre migració que en diversos aspectes (pagar tercers països perquè gestionin fronteres i moviments migratoris, per exemple) no significa més que una reincidència en les pitjors polítiques europees conegudes fins ara. S’explica, aquesta reculada, per la necessitat de fer equilibrismes entre la pressió dels estats i la d’una extrema dreta que a les pròximes eleccions europees, que se celebraran en poc més d’un mes i mig, obtindrà una presència molt més àmplia al Parlament i a les institucions europees.
El rearmament és la resposta (Macron, Von der Leyen, Michel) a les guerres en curs: la guerra de Rússia contra Ucraïna, i el genocidi que el govern d’Israel té en curs contra la població palestina, converteixen el Pròxim Orient, i tot Occident, en un enorme polvorí a punt d’explotar, amb conseqüències que realment ningú és capaç de preveure, en un món en què la intel·ligència artificial ja permet construir armes autònomes (i els que en són capaços, s’estimen més no donar a conèixer aquestes previsions). Ja es veu, en qualsevol cas, que engrandir els arsenals no és la resposta adequada per tornar a apropar-se als objectius fundacionals de la UE.
Una Europa rearmada i amb una forta influència de l’extrema dreta a les seves institucions i òrgans de govern pot acabar duent a convertir el que se suposa que és el baluard de la democràcia (de la socialdemocràcia, si ho preferiu) en un altre element de desestabilització. Es fa estrany (especialment des dels Països Catalans) reconèixer que quasi l’única autoritat de nivell mundial que ha confrontat obertament la guerra de Netanyahu i el seu govern contra Gaza ha estat Josep Borrell, però és així. Com també és de justícia reconèixer que Pedro Sánchez és audaç defensant, igual d’obertament, la creació de l’estat palestí com a solució no tan sols de justícia per als palestins sinó també de pacificació del Pròxim Orient.
Com afirma Eugeni García Gascón en el seu article, un avenç significatiu en la qüestió palestina seria l’única resposta positiva per a les tensions a la zona, també a l’escalada entre Israel i l'Iran. Europa, però, continua al seu racó, esporuguida. Rearmant-se per al pitjor.
