06/10/2021

Estrany homenatge a José Luis Guarner i a la seva escriptura

2 min
La coberta d''Autorretrato del cronista', de José Luis Guarner

BarcelonaEl yin-yang dels pobres era el boli Bic. Aleshores, la filosofia de la gent que fonamentalment vèiem la tele es regia per una dualitat cabdal: tot allò que és fi, i la resta, que és normal. Així, la gent de la literatura era molt fina, i la del cine era normal. Encara hi ha una oposició (i un complementar-se, és a dir, un yin-yang) entre la narrativa cinematogràfica i la narrativa de la literatura. Anava a dir literària, però ja fa temps que s'assumeix que el cinema pot ser literari (i fins i tot es denuncia com a defecte).

On no hi ha cap oposició és entre crítica literària i crítica cinematogràfica quan totes dues són escrites. Ambdues són literatura de paraula. El mateix passa amb la crítica esportiva. L'Équipe, el diari d'esports més venut a França, va confiar durant anys les cròniques del Tour (amb el 14 juillet, l'esdeveniment més destacat que passava en aquest país, fins que van patir els atemptats de Charlie Hebdo, Bataclan, l'assassinat del professor Samuel Paty..., i va quedar obsoleta l'esmentada imatge de país) a l'escriptor Antoine Blondin, un dels hússars que van exercir una literatura diferent (és a dir, de dretes) en els dies que tot França era sartriana i existencialista de soca-rel. (Els de dretes d'aquí no us emocioneu, sisplau, mai no arribareu a ser una dreta fina, ni tan sols normal.)

Per ventura, la novel·la més coneguda de Blondin és Un singe en hiver. I encara es va fer més famós aquest llibre quan, al poc de sortir, el director Henri Verneuil el va convertir en pel·lícula amb dues icones nacionals, una que se n'anava (Jean Gabin) i l'altra que hi entrava (el recentment desaparegut i tan plorat Jean-Paul Belmondo). De fet, aquesta pel·lícula mostrava el relleu entre tots dos. No sé com m'ho he fet per no poder parlar ara, per falta d'espai, de José Luis Guarner com a crític de cine en diaris, llibres i revistes, és a dir, com a home de lletres. Però això queda ben palès al seu llibre Autorretrato del cronista (Anagrama, 1994), una extensa antologia dels seus millors textos, editada a manera d’homenatge pòstum. Rere tot el que passa a la vida, sigui literatura o no, sempre hi ha un escriptor, o escriptora. De fet, els escriptors van per davant de la literatura.

stats