03/11/2023

Tot esperant l’acord

3 min
L’expresident Carles Puigdemont reunit ahir amb la cúpula de Junts a Brussel·les.

Fa dies que moltes i molts, arreu d’Espanya, esperem que es produeixi l’acord definitiu per a la investidura d’un nou govern i, sobretot, d’una nova entesa que permeti canviar moltes coses. Dijous al vespre ja es donava per fet, atesa la signatura d'Esquerra; divendres, nova aturada. Junts allarga aquest moment de protagonisme absolut i amb ell l’ombra d’un possible trencament. La guerra oberta entre els dos partits independentistes, tan inquietant i desmobilitzadora, segueix viva, per damunt de tot interès col·lectiu.

És una nota discordant en un procés que sembla anar cap a una possible entesa entre posicions molt més antagòniques. L’acord, si acaba produint-se, serà una gran notícia, que omplirà de satisfacció una part important de la població, encara que n’enfurismi també una altra part. I serà una bona notícia per diverses raons: la primera, però no única, perquè allunya la possibilitat d’un executiu PP/Vox, que no es pot descartar si hi hagués noves eleccions. Qüestió no menor, vistes les polítiques derivades de l’aliança entre aquests partits. D’aquí a tractar de bandejar el català o de silenciar les dones, com ja s’està veient arreu, només hi ha una passa.

Un segon motiu de satisfacció és perquè, si l’acord arriba, prevaldrà el seny. Sé molt bé que a Catalunya agrada més la rauxa; trobem el seny una mica burgès i panxacontent, malgrat que forma part de la nostra llegenda pactista. La rauxa té el prestigi d'estar feta d’atreviment, d’heroïcitat, de fugir del possibilisme i la política del peix al cove. Tot el procés independentista n’ha estat un exemple extraordinari: demanem l’impossible i res més! Un increïble exercici de mobilització col·lectiva arrossegada per un ideal que negava la realitat per poder depassar-la.

Com era previsible, la realitat va imposar-se, i això implica tornar al possibilisme per impedir que la força creativa d’aquell moviment esdevingui destructiva i perquè, ben al contrari, permeti assolir millores difícils d’obtenir sense l‘atzar actual. No es tracta només d’esborrar els estralls del 155 i l’acció judicial per tornar al punt de partida. Es tracta, des del meu punt de vista, de fer possibles una o diverses legislatures en què, a canvi de suport, es vagi doblegant la vella passió centralista i autoritària encara tan present en la terra castellana, i es comenci a reconèixer l’existència d’aquesta Espanya cada vegada més plural, que hauria d’enorgullir-se de ser-ho, en lloc de combatre’s a si mateixa.

I un tercer motiu de satisfacció: estem en una època de polaritzacions, d’esclat dels enfrontaments fins a horrors que ni sospitàvem que poguessin produir-se ara. Alguns dels governants elegits pels pobles neguen les evidències, la raó, el sentit comú, els avenços aconseguits amb tant d’esforç; alhora, tenen un immens poder de destrucció i de creació del caos. Comprovar que, en aquest moment, partits polítics amb projectes tan distants com els que conflueixen en aquesta investidura són capaços de posar-se d’acord, malgrat les enormes dificultats i crítiques que hauran de suportar, l’enorme preu que els faran pagar els seus propis simpatitzats, és un bri d’esperança respecte a la capacitat de negociar, de pactar, d’entendre l’altre, que encara conserva almenys una part de la humanitat.

Ha guanyat el seny, sí, i tothom ha cedit un bon tros, més enllà del teatre habitual en aquests casos. Però sabem que no serà fàcil, que són molt potents els interessos contraris. De totes bandes hi haurà qui cridarà traïdoria, ja ho està fent la dreta i l’extrema dreta, que ja creien tenir el poder a les mans en les eleccions passades; i ho farà a bastament: gran part del seu suport electoral aconseguit a causa de la ideologia centralista, d’aquest sentiment espanyol que fa que molts dels nostres conciutadans, especialment la gent més humil, es considerin una mica superiors si poden dominar-ne d’altres, encara que només sigui per la il·lusió d’imposar una llengua o unes tradicions com les matances de braus. Amenaçaran, ho estan fent ja, amb l’horror, la destrucció, la gran ensulsiada. Caldrà resistir al màxim, i, sobretot, no caure en provocacions excessives, que els posi fàcil el contracop.

També a Catalunya hi haurà, probablement, la temptació de la denúncia, d‘aquell crit de “botifler” que sempre troba algú per fer-lo culpable. És difícil renunciar al nostre moment d’heroïcitat vital, d’esperar l’impossible. Però Catalunya és un poble sencer, i ningú pot apropiar-se ni de la seva història ni del seu futur. Que molts dels dirigents hagin estat capaços d’apostar pel seny, allunyant-se de la seva aura d’herois irreductibles, em sembla, en aquest moment, un gran pas endavant, que, per escreix, la millor Espanya deurà a Catalunya i haurà d’agrair-li.  

stats