21/03/2021

ERC i Unió, 90 anys letals després

El maig de 1930 calia posar llum a la foscor. Encara no s’havia inventat Crims, el programa llanterna de Carles Porta, però un dels paios que il·luminaven la catalana terra amb espasa làser, Agustí Calvet (Gaziel), director deLa Vanguardia, oracle, demiürg, CEO de l’anàlisi política de la costelleta del corder català i de la pell de brau-frau, és sorprenentment i conscientment convidat a fer quatre articles a Mirador, el setmanari de la central nuclear intel·lectual del catalanisme. Si La Vanguardia de Gaziel era massa i en castellà, Mirador és minoria i en català. Atenció al que diu l’home torxa.

El moment és before the rain. Aquell instant abans de la pluja, la tempesta, els llamps i trons. Els vidents de boles de vidre veuen, en càmera lenta, que tot va caient. De la monarquia a la República. Un Gaziel peix fora de l’aigua del seu paper diari a La Vanguardia obre l’aixeta per fer rajar “Punts de seny” sobre “La futura actuació política de Catalunya”, perquè “avui els catalans ens trobem en un instant de plenitud sentimental, i ensems, sense voler-ho, en una gran desorientació política”. Per a ell el monopoli del catalanisme s’ha acabat i “les peces principals del nostre mecanisme polític” són: la Lliga, Acció Catalana, Acció Republicana de Catalunya i Francesc Cambó. Gaziel no en va encertar ni una. No hi veu de cap ull. El març de 1931 naixia Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i al novembre Unió Democràtica de Catalunya. Dos partits que no s’esperaven i que són el futur.

Cargando
No hay anuncios

ERC fa 90 anys. Partit creat el març de 1931 a correcuita. Take away. Partit loctite: unió del republicanisme obrer del Partit Republicà Català (Lluís Companys), el separatisme d’Estat Català (Francesc Macià) i el socialisme del grup de L’Opinió (Joan Lluhí). Partit imant. Partits coca de recapte. Partit max mix. I thermomix. De masses, popular, liberal, interclassista: de l’obrer al burgès. Dels hiperlideratges de Macià i Companys a la munió de càrrecs intermedis, com unes escales d’ascensor social. ERC és un pantone fresc de Catalunya i tindrà l’hegemonia fins a la guerra. Pocs mesos després, al novembre, neix Unió Democràtica de Catalunya. Formació de minories extraterrestres. Demòcrates, catalanistes, republicans, cristians. Unió és un altre loctite: la suma dels intel·lectuals catalanistes del carlisme (Lluís Vila d’Abadal, Joan B. Roca i Caball), el nucli d’intel·lectuals catòlics del diari El Matí (Pau Romeva, Maurici Serrahima) i el grup que marxa d’Acció Catalana (Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn). La frontissa de la política catalana d’extrems dels anys trenta. Són la incomoditat de la normalitat. Els dos, partits tan diferents, tan iguals que serien intercanviables.

ERC i Unió són avantguardistes. Són el demà. Però són partits que es queden sense espai i sense temps. Tot va tan ràpid que de tan reals esdevenen símbols de Catalunya. Unió és el sismograma, la metàfora selectiva més letal i exacta del país. El 1936 assassinats per catòlics i el 1939 per catalanistes. ERC concentrarà la bomba atòmica massiva integral, total, absoluta a partir de 1939. ERC i Unió: assassinats, exiliats, condemnats, empresonats, torturats... El país atrapat per uns i altres. El crim encara no està resolt ni jutjat.

Cargando
No hay anuncios

Els assassins no en tenien prou amb l’ànima, que volien el cos. Unió va ser políticament esquarterada, substituïda, manipulada, alterada genèticament al segle XXI. Sabien el que es feien: esborrar qualsevol prova d’un partit que mantenia el fil de sang i esperança des de 1714. Un crim. Ara li toca a ERC. Intentaran fer el mateix. Perquè ERC també ve de la Catalunya real, de la Catalunya veritat. No pas de la Catalunya matrix i fake news i metzina. Recordeu els assassinats per uns i altres. Recordeu Carrasco i Formiguera defensant, sol!!!, l’Estatut i l’autodeterminació el 1932, a Madrid, mentre el socialista Joaquín Pérez Madrigal disparava diàleg: “Lo que defiende su señoría se defiende a tiros; con discursos, no”. Recordeu Carrasco abans de ser assassinat amb les bales de paper dels anarquistes i després amb les reals dels falangistes, el 1936: “Hem de dir ben clar que no som a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin ser a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. Gaziel, el 1930, només l’encertava en una cosa: “Diversitat de procediments, dins la unitat de sentiment”. Contra el crim anunciat, contra l’assassinat, loctite futur.