04/05/2023

Engolits pels rànquings

3 min
Recreació d'un planeta condemnat fregant la superfície de la seva estrella, situada a uns 15.000 anys llum de distància de la Terra, abans de quedar completament engolit.

Per primera vegada els humans han captat com una estrella ha engolit un planeta de la mida de Júpiter. Diuen que aquest és el destí que tindrà la Terra d’aquí uns 5.000 milions d’anys. Serà engolida pel Sol. Potser els humans d’aleshores, si és que encara existeixen, ho veuran des d’un altre planeta. Com quan se’t crema la casa i veus les flames des de fora i no hi pots fer res. El que han vist els humans d’avui ha passat a la Via Làctia, a uns 12.000 anys llum de distància. Només d’escriure aquestes xifres ja em marejo. Pensar en l’Univers no està a l’abast del meu cap. Prou que pateixo en com ens engolim els uns als altres. Només em falta esperar una estrella. Esclar que d’aquí 5.000 milions d’anys pot haver canviat fins i tot la mesura del temps i no caldrà esperar res.

Aquests dies, en el nostre present de planeta no engolit encara, un tema molt menor (encara que comparat amb l’Univers tot és menor) m’ha fet pensar en la quantitat de coses insignificants que ens atipen el temps per fer-lo anar passant abans no arribi aquest crematori gegant. Parlo del canvi de rànquing dels llibres més venuts de Sant Jordi i el ridícul que ha generat. Si aquesta llista ja era dubtosa i innecessària abans, ara ha entrat al mode esperpent en les seves no-sé-quantes versions. Però, en realitat, la qüestió no té a veure ni tan sols amb els llibres, encara que els lletraferits de torn es posin les mans al cap. Per això són lletraferits. El que ens passa als humans que vivim en un planeta amb un destí fatal és que des que naixem ens posen a competir. Que si som el bebè més bonic que han vist mai o el més gros pel temps que té. Que si tenim molts cabells o pocs. No passa res, ja creixerà, però el del costat en té molts més. Que si som nenes i mira quines dolenteries que fem, i si som nens, mira que bons que som. Quan escrivim un article al diari volem que ens llegeixi molta gent (que sigui entre els cinc més llegits del dia, sisplau) i si posem un producte al mercat volem que es vengui com xurros (per cert, els xurros s’han posicionat en un lloc altíssim al rànquing de les coses que mengen els turistes i, per tant, també en un lloc considerable de les cues que fan). La nostra vida és una competició perpètua. Des del principi fins al final. Un esgotament. Els que la defensen diran que això ens fa millorar i que és un incentiu perquè, si no competíssim, no hi hauria cap motivació, seríem com els treballadors d’un país socialista, una colla d’éssers grisos que van acabar trencant el seu sistema per aconseguir una mica de color. Una mica de capitalisme. Però fins el capitalisme engoleix els capitalistes, que busquen una estrella per comprar-la.

No ser competitiu no vol dir ser incompetent. Es pot jugar al joc de la vida sense voler guanyar però volent viure-la. ¿Seria menys complicat viure si tothom es proposés no formar part de cap rànquing? ¿Hauríem avançat, en el que hem avançat, sense esperit competitiu? ¿La competitivitat és com el colesterol, que n’hi ha de bona i de dolenta? ¿I qui la distingeix? Hem fet tard en moltes coses, però ¿és tard per repensar-nos i deixar de ser millors que els altres? La llista de llibres més venuts no indica que siguin ni els més llegits ni els més bons però facilita la vida a qui vol comprar un llibre que, si ha comprat tanta gent, deu ser per alguna cosa. Per quina cosa, exactament? I a qui beneficia més? Tenim milions d’anys per continuar-nos fent preguntes, però ¿i si abans no ens engoleixi el Sol, ens deixem de rànquings i trobem la manera d’acompanyar-nos en lloc de competir-nos?  

stats