Per què ens enganya la indústria del plàstic
Consumiu tant plàstic com vulgueu, que nosaltres després el reciclem i no hi ha cap problema. Aquest és el mantra amb què la indústria del plàstic ens ha bombardejat les darreres dècades, invertint-hi ingents quantitats de diners.
La societat civil i els centres de recerca fa anys que alertem de les falsedats i la manca de transparència d’aquestes empreses i les entitats que les representen. I ara l’estudi El frau del reciclatge del plàstic, que aquests dies ha estat notícia, ens dona la raó i va una mica més enllà. La seva principal conclusió és que "les grans petrolieres i la indústria del plàstic han orquestrat una campanya de frau i engany durant dècades sobre el reciclatge dels plàstics". El Center for Climate Integrity, responsable de la recerca, aporta evidències que aquestes companyies han presentat el reciclatge com la gran solució tot i saber que no és l’estratègia a seguir per resoldre el problema.
Davant d'aquest clamorós frau, la pregunta a fer-se és: per què la indústria del plàstic ha esmerçat tantíssims recursos econòmics a enganyar-nos? Ja se sap que les grans empreses tenen molta habilitat per fagocitar el discurs crític que els qüestiona i transformar-lo en missatges publicitaris, desvirtuant-lo o, directament, pervertint-lo. En el cas de la indústria del plàstic, el que semblen eslògans anodins són part d’una reacció estratègica davant la seriosa amenaça que les evidències sobre la crisi ecològica representen al seu model de negoci.
S’han fet moltíssims estudis científics que aporten dades contrastables sobre els problemes que els plàstics representen per als nostres ecosistemes, especialment els marins, així com sobre la salut de les persones, tant pels impactes de la gestió dels plàstics quan es converteixen en residus com pels additius que s’incorporen als productes plàstics, en especial els envasos alimentaris, i que els atorguen una alta toxicitat.
Aquests estudis i campanyes de sensibilització han quedat, durant massa temps, ocultats i emmudits darrere les grans campanyes marquetinianes i campanyes massives als mitjans de comunicació, sostingudes per grans pressupostos aportats directament per aquests sectors econòmics. Campanyes que en alguns casos fins i tot han tingut el suport de les nostres administracions públiques. Campanyes que apel·len a la responsabilitat de la ciutadania en la recollida selectiva de residus, que associen el reciclatge amb la solució al problema dels residus. Campanyes que amaguen deliberadament que la resposta no la tenim en el reciclatge, sinó en la prevenció.
Des de Rezero fa gairebé vint anys que diem que el reciclatge no és la solució a la crisi ambiental i climàtica que hem creat i estem patint. La paraula que ens ha de treure de l’atzucac i que tant tem la indústria del plàstic és prevenció. És urgent reduir la generació innecessària de residus, i això passa, en gran part, per apostar per la reutilització.
La reutilització té nombrosos avantatges respecte als envasos d’un sol ús: reducció efectiva de la quantitat de residus; dels materials emprats (un 50% menys); de les emissions de gasos d'efecte d’hivernacle (en el sector vitivinícola, una reducció del 38% de l'empremta de carboni o, cosa que és el mateix, una reducció de 2 kg de CO₂ equivalent per ampolla reutilitzada, segons el projecte Rewine), i del consum d’aigua (fins a un 70% menys, segons l’Ellen McArthur Foundation).
Des del punt de vista econòmic, la reutilització permet salvar els problemes derivats de la manca de subministrament de primeres matèries i posa fi a l’externalització dels impactes dels envasos d’un sol ús en els ecosistemes naturals, que ara estan assumint les administracions públiques.
Apostar per la reutilització és, doncs, la solució. Però representa acabar amb els productes i envasos d’un sol ús (plàstic, brics, llaunes i vidre d’un sol ús). I aquí és on topem amb els interessos de la indústria del plàstic.
Això explica que a l’estat espanyol no només no s’aposti per la reutilització sinó que el sector estigui entrant en fase terminal. En menys de dues dècades, la quota d’envasos reutilitzables s’ha desplomat fins a un 15% i es concentra en l’hostaleria (font RezeroLab). Els envasos retornables pràcticament han desaparegut de botigues i supermercats, deixant la ciutadania el dret de comprar sense generar residus.
La llei estatal de residus planteja un seguit d’objectius i mesures a favor dels reutilitzables que urgeix implantar. Cal contrarestar les pressions que les grans cadenes de distribució i les empreses envasadores fan per frenar-les. Perquè es tracta de posar límits a pràctiques depredadores dels nostres recursos naturals i ecosistemes i fer una clara aposta pel bé comú.
