Fer empegueir
En mallorquí, d'això que ara sovint se'n diu causar vergonya aliena sempre n'hem dit fer empegueir. No és cap novetat que alguns dels representants de la indústria turística a les Balears es permeten expressar-se en públic amb prepotència, o enduts per entusiasmes gens recomanables, que sovint fan empegueir qui els escolta o llegeix les seves declaracions. El canvi de color al Govern (inesperat per part del Pacte de Progrés, però també per part de la dreta ultranacionalista del PP i Vox, que des del 28 de maig està donant un recital de no saber guanyar) ha dut exemples estridents d'això que deim.
Les expressions d'alegria de la presidenta de la FEHM, Maria Frontera, l'endemà mateix de les eleccions, van causar rubor fins i tot entre alguns hotelers i van posar en evidència les discrepàncies existents dins el sector. Aquestes dissensions deuen ser notòries quan fins i tot algú com Gabriel Escarrer fill, ara CEO de Melià i no sospitós precisament de simpaties bolivarianes, ha recomanat al Govern de Prohens que moderi l'eufòria i tingui present que hi ha parts de la llei turística del Govern d'Armengol que són –al seu parer– encertades i que convé preservar.
Tanmateix, no va ser l'esperit constructiu allò que va caracteritzar la primera trobada entre els hotelers i els consellers de Turisme: l'insular, Marcial Rodríguez, i el del Govern, Jaume Bauzá (que també és conseller de Cultura, matèria en la qual es troba completament desautoritzat degut a l'acord de govern signat amb Vox, que constitueix una declaració de guerra contra la llengua i la cultura de les Balears). Més aviat, el que n'ha transcendit consisteix en una recuperació de la vella manera de fer dels governs del PP (en especial el d'un altre Bauzá, José Ramón, i el seu conseller de Turisme, aquell Carlos Delgado que passava gust de retratar-se amb els testicles ensangonats d'un cérvol damunt el cap): a saber, les autoritats electes es posen a disposició dels hotelers en allò que els vingui de gust manar, i llestos. Això genera, tant entre els polítics com entre els hotelers, una sensació de benestar que un cronista adulador va qualificar amb l'estomacal designació d'“alivio”.
Tan alleujats es van sentir que la presidenta de l'Associació de Cadenes Hoteleres, Carolina Quetglas, va arribar a demanar, en unes declaracions que efectivament feien empegueir, que els llits elevables per millorar la salut laboral de les cambreres d'hotel no siguin “una imposició”, sinó, en tot cas, una opció a la qual cada empresari es pugui acollir: això sí, “amb l'incentiu del Govern”; és a dir, pagada pels contribuents. Es veu que la mesura dels llits elevables se li va entravessar a l'obsoleta i pretensiosa dretota balear, perquè ja durant la precampanya Marga Prohens la va qualificar de “beneitura”.
Consideren que qualsevol despesa en favor dels treballadors, especialment dels més humils, és una tudadissa insuportable. Són uns rebentapobres, i això passa principalment perquè són uns pèssims empresaris, que volen defugir la seva responsabilitat social i defensen una idea parasitària de la seva relació amb la ciutadania i les institucions. Són, com els polítics que els fan reverències, un mal i una vergonya per al país. El turisme és, efectivament, una activitat econòmica tan seriosa com qualsevol altra, i per això mateix requereix empresaris de qualitat. Aquests no ho són i, per tant, no els necessitam. Ja ens han fet empegueir massa vegades.
