Elogi de la geometria variable / Lament per la mort d’un diari

Elogi de la geometria variable

L’any que s’acaba ens deixa, políticament, els líders del Procés indultats i el primer president de la Generalitat d’Esquerra Republicana des d’abans de la guerra. Pere Aragonès va arribar al càrrec per unes urnes imposades, cosa que, en democràcia, hauria de ser un oxímoron impossible d’empassar. Les eleccions es van haver de convocar —que el temps mai no ho esborri— perquè es va inhabilitar el president Quim Torra per no haver retirat a temps una pancarta. A sobre, les eleccions es van celebrar el 14 de febrer perquè el TSJC es va passar la pandèmia per on li va semblar i va dir que d’ajornar-les a finals de maig, res de res. D’aquella jornada electoral, en van sortir quatre titulars. El PSC, amb Salvador Illa, havia agafat el relleu de Ciutadans com a partit més votat a Catalunya. La majoria independentista al Parlament era inèdita (74 de 135 escons). Esquerra superava Junts per un sol escó i 35.000 vots. I Vox entrava a l’hemicicle com a quarta força, per davant de la CUP, Podem, Ciutadans i el PP. Malgrat tots els malgrats, la repetició de govern entre Junts i ERC va ser possible. Per la voluntat electoral, els republicans s’havien guanyat la presidència. Aragonès va fer un executiu de cares noves (només repetien Puigneró i Jordà) que rebaixés tensions passades. De moment, a pesar de la pandèmia, dels delicats equilibris entre socis i de la falta de lideratge amb l’aeroport o els Jocs d’Hivern, el Govern governa. Si més no, gestiona a l’espera que agafi velocitat de creuer. Si una virtut han tingut ERC i Junts és que, sense tenir la majoria absoluta, han sabut pactar amb qui ha calgut sense posar línies vermelles. Hem vist que és compatible fer l’acord d’investidura amb la CUP, pactar els pressupostos nous de trinca amb els comuns i acordar el relleu de càrrecs caducadíssims (Síndic, Corpo, CAC) amb el PSC. La geometria variable és això. Política. Sense casar-se amb ningú, pactar amb qui sigui pel bé de tots.

Lament per la mort d’un diari

L’any que s’acaba ens deixa, mediàticament, un escenari pitjor del que teníem quan va començar. Reporters Sense Fronteres ens ha presentat els números d’un balanç que fa esgarrifar. Enguany s’han assassinat 45 periodistes per fer la seva feina. A més a més, a hores d’ara hi ha gairebé 500 periodistes empresonats sense que ningú els pugui garantir un judici just. Hi ha massa gent interessada que la veritat no aflori. Avui, l’expressió “matar el missatger” no és, tristament, una metàfora. La voluntat de silenciar realitats a qualsevol preu continua sent la gran amenaça per a un ofici que es basa en explicar les coses que passen. El 2021 acaba amb una altra notícia pèssima pel que fa a la llibertat d’informació. A Hong Kong ha hagut de tancar l'Stand News després que en la batuda de dimecres la policia detingués tots els directius del diari digital i en congelés tots els actius. De què se’ls acusa? De “conspiració per difondre publicacions sedicioses”. És a dir, consideren que el portal, amb les seves informacions, provocava l’odi contra el govern local i les institucions xineses. Res de nou. L'Stand News era l’últim diari prodemocràtic i crític amb Pequín que quedava. Tota la resta ja havien anat desapareixent pel mateix sistema poc sibil·lí. 200 policies per fulminar un diari no és matar mosques a canonades. És enviar un missatge perquè ningú més gosi, en nom de la llibertat de premsa, fer trontollar un statu quo dictatorial. El món, però, n’ha parlat. Aviat arriben els Jocs d’Hivern de Pequín i, també el 2022, hi haurà el Mundial de futbol de Qatar. Més enllà de l’escarransit boicot diplomàtic i de les gestes esportives que ho taparan tot, serà interessant veure què expliquen els enviats especials a les zones on mai voldrien que es publiquessin les seves vergonyes. Els voldrien muts i els trobaran tossudament esmolats. Com més dèbil és un poder, més por té de la crítica. Malauradament, no cal anar a la Xina per trobar-ne exemples. Bon any nou.