Elogi de l’error i la impredictibilitat

Instagram i jo tenim un contenciós. Ells i elles (que ningú no s’esveri: els humans que programen algoritmes i les màquines que els executen) pretenen que m’estreni, que compri per primer cop a través d’aquesta plataforma, gràcies als seus suggeriments. Fa temps que em cal una motxilla nova. I ho saben. N’hi ha una, la veig cada dia, que és totalment impermeable, que té mil butxaques per organitzar-ho tot metòdicament, talment com si Marie Kondo l’hagués dissenyada. La perfecció feta motxilla. Fa tant de temps que la veig, que sembla que la tingui. És només un pas natural: de la pantalla a la vida. De fet, se’m fa estrany no tenir-la, perquè la conec bé. Surt sempre entre els meus amics i coneguts. Instagram –que funciona amb aquesta continuïtat entre els continguts personals i professionals i els anuncis– fon les línies divisòries que separen allò que és un anunci d’allò que ens és familiar. I, aleshores, inevitablement, tot acaba sent una mateixa cosa. La familiarització del producte, la mercantilització del jo, del nosaltres. L’era de la hiperperformativitat, del documental ficció: jo fent veure que faig no-sé-què, però que quedi no-sé-com. L’estetització de la quotidianitat. 

He de dir que Instagram té més eines que no pas jo, però. Ara, com que segueixo un parell de cistellaires del país, me n’apareixen de tot arreu. I m’han ofert, a més de la motxilla perfecta, una que els sembla que potser s’adiu més amb la meva visió del món (“Nuestras mochilas son el mejor compañero de viaje: Respeto al entorno y a las tradiciones locales”). En la llengua vernacla no, esclar, que aquestes màquines encara no ho saben tot. Resulta difícil oposar resistència al procés de germinació de llavors tan ben plantades. Una idea que no acabes de saber en quina mesura és teva. En la conversa entre Mark Zuckerberg i l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari –que podeu trobar a YouTube–, Zuckerberg defensa el poder democratitzador de les xarxes. Harari, en canvi, apunta que, irònicament, les xarxes són també el que ens pot introduir idees amb més facilitat. Fins a quin punt la meva veu surt de mi i és encara la meva veu? Les idees se’ns escolen pertot. Ara és una motxilla, ara la notícia, la lluita compartida, de moda. Faig un post en lila. O en negre. I, ei, el món ja és un lloc millor. Una inèrcia, una roda hamsteriana, difícilment eludible. La feina de l’algoritme és predir, tornar-ho tot –absolutament tot– predictible. Des d’una motxilla fins a la persona amb qui me’n vaig al llit: tot és consumible, en la mateixa mesura i segons uns paràmetres similars. Des d’uns cistells de vímet fins a la meva ideologia. Ep, alerta.

Una altra cosa que assenyala Harari en la conversa esmentada són les contraindicacions de dissenyar el nostre món a mida. Es pot fer amb un producte, amb l’entreteniment digital, i també amb les relacions socials. Podem deixar de seguir o bloquejar qui sigui en el món digital. Però, ai las, no podem ignorar per sempre el nostre veí o el nostre company de feina. La virtualitat ens permet luxes que la presencialitat no. Confrontar-nos a les relacions que demanen un esforç per part nostra és necessari per a les nostres habilitats socials, per al nostre desenvolupament com a éssers humans. Aquest esforç per entendre’ns més enllà del nostre cosmos fet a mida és clau. És més, de sobte podem trobar que, un cop superats els prejudicis i entrebancs inicials, establim una relació estreta amb algú amb qui inicialment no ens enteníem (no havíem fet match, si voleu). La màgia de la impredictibilitat. Una cosa que Tinder o qualsevol festeig per xat mai no ens podran proporcionar. No és que estigui en contra d’aquestes plataformes ni de les xarxes socials en general. Amb el que no combrego és amb les finalitats amb què estan dissenyades. Finalitats purament mercantilistes. Els dark patterns, els patrons foscos, de webs i apps que juguen sempre a favor de qui hi ha a l’altra banda de les nostres pantalles. No hi estic en contra, però em preocupa que les xarxes socials, en el fons, ens dessocialitzin.

Qui vol un destí predictible? És cert, la predictibilitat redueix els marges d’error. Però jo crec fermament –fortament– en l’error. En l’equivocació que obre portes. En l’equivocació que no n’obre cap, però que ens serveix per créixer. O no. Perquè crec, fins i tot, en l’error que potser no serveix per a res. Reivindico el dret d’equivocar-me. De comprar la motxilla imperfecta, una tarda imperfecta, en una botiga imperfecta. De veure la pel·lícula equivocada en una plataforma digital catalana que no fa servir algoritmes. De trobar l’amic que no acaba d’encaixar del tot amb el meu estil de vida i les meves preferències, però que eixampla el meu univers, cada cop més fet a mida. No sé què en penseu vosaltres, però jo, si he de demanar alguna cosa, demano una vida impredictible. Inesperada. Imperfecta.