Economia, salut i òmicron

L'evidència científica entorn de la pandèmia segueix la pròpia evolució del coronavirus i canvia en el seu decurs de manera que, de vegades, pot semblar contradictòria. Així, en alguns casos, les recomanacions inicials es demostren inefectives (rentar-ho tot) i els que s’hi oposen, aprofitant-se'n, dubten de les mesures: “Ara sí, ara no; aquí sí, aquí no”. Degut a l’arribada de noves variants del virus, característiques com la transmissibilitat o la severitat, per la nostra mateixa capacitat de pal·liar-ne els efectes amb vacunes, donen diferents resultats. Això només és un testimoni de la capacitat del món científic de corregir els seus errors i documentar una realitat canviant de la qual ens hauríem de felicitar: tot i que pugui de vegades resultar difícil d’entendre, l’alternativa d’una ciència que no reconeix els seus errors o que es mostra monolítica i lenta en identificar les noves realitats no és admissible. En conseqüència, de la mateixa manera que l’evidència científica canvia, també ha d’adaptar-se la resposta de la societat per tal que les polítiques públiques de control de la pandèmia siguin adequades i efectives, ajustades a la realitat canviant plasmada pels científics.

¿Quina és, doncs, l’evidència existent avui sobre la nova variant òmicron per fer convenient revisitar el binomi salut i economia (o, si es vol, entre la borsa i la vida)? Encara és aviat per tenir certesa sobre la severitat d'aquesta variant. L’evidència recent suggereix que podria ser menys greu, cosa que obriria noves expectatives de normalització econòmica. Tanmateix, com destaca un estudi de l’Imperial College, caldria distingir entre la severitat intrínseca (les propietats del virus) i l’observada (en funció de qui infecta). La potencial menor severitat observada de l’òmicron podria reflectir el fet que ara està infectant relativament més població que ja ha estat infectada i té, per tant, un cert nivell de protecció. A més, les vacunes, tot i que han perdut part de l’efectivitat per prevenir la infecció, encara mantindrien una certa protecció contra l'hospitalització, que és avui el principal indici de més gravetat. Això és important perquè si abaixem la guàrdia i la variant s’estén a grups menys protegits (per exemple, als no vacunats), la gravetat dels seus efectes podria augmentar. En resum, a aquestes altures, l'òmicron és clarament menys greu… en vacunats. En no vacunats, amb dades del Regne Unit, sembla de gravetat molt semblant a variants prèvies. Però nosaltres tenim menys no vacunats, i en general són més joves. A més, després de l'òmicron no en quedaran, de no vacunats. S’hauran vacunat per la via salvatge, amb el virus complet (un tema que té interès respecte a les polítiques de discriminació en funció de l’estat vacunal, passaport covid i d'altres). 

Amb les dades actuals, la menor severitat observada ha portat alguns a afirmar que el covid té un impacte en mortalitat i salut pública similar a la grip, o fins i tot més baix. Si això fos cert, seria una invitació a afavorir definitivament el contagi general per passar més ràpidament a una situació de virus endèmic. Si ens creiem, a més, que l’òmicron ara s’esmorteix amb el virus de la grip, respecte a la variant delta, l’òmicron ens estaria “fent un favor” per retornar a la normalitat. Aquestes comparacions amb el virus de la grip no són noves. Ja vàrem demostrar que no era així pel primer any d’estralls de la pandèmia: el covid va resultar en 6 vegades més anys de vida perduts que la pitjor grip de les últimes dècades. Per la variant òmicron, projeccions recents situen per a Espanya, des de mig desembre fins a finals de març, una mortalitat d’aquesta onada entorn d'11.000 morts (Institute for Health Metrics and Evaluation, 17 de desembre del 2021). Alguns mitjans s’han precipitat a comparar-les ara amb les que es van produir en la campanya 2017/18 amb 15.000 morts per grip. No existeix, esclar, cap certesa al respecte.

Les ganes de retornar a la vida prepandèmica fan que mirem les dades amb tanta il·lusió que es pot generar el perill de fer-nos il·lusos. Sobre això, tres reflexions finals. Primer: retornar a la normalitat no és una bona idea. El món necessita canviar a millor i no continuar fent el que hem fet fins ara amb l’economia, l’alimentació i el funcionament dels sistemes de salut i de vigilància epidemiològica. Segon: de la mateixa manera que alguns economistes de la salut ens vàrem pronunciar en les primeres onades contra la idea de “sacrificar salut per l’economia”, en supòsits d’elevada incertesa sobre el decurs del virus, la mortalitat esperada, l’efectivitat prova-error de les intervencions de salut pública i els tractaments prevacunals, ara amb més coneixement —i podent ja assignar probabilitats— hem de saber granular alguna compensació entre els costos i beneficis (riscos i oportunitats) de les noves mesures que millor acompanyin l’economia i la salut. Tercer i darrer: cal evitar que en les onades viscudes es disputin les prioritats sectorials, tot d’una d’hospitals i UCI, ara de cues a l’atenció primària (on es barreja el covid amb malalts descompensats amb similars sistemes de resposta) i demà l’atenció a la salut mental, cadascuna d’elles justificant una major necessitat relativa de finançament addicional. La coordinació assistencial en el seu conjunt, i no l’atenció en les seves parts, amb indicació i seguiment des de la salut pública, és clau per a la salut. Aquesta manera de fer no la podem perdre ara per reivindicacions corporatives.