La dreta ecologista

Fa unes setmanes, un diari de tiratge estatal treia com a notícia que l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen i el seu partit concretament, està treballant per construir un discurs ecologista alternatiu al de les esquerres amb l’objectiu d’ampliar la seva base social. “L’ecologisme” de la dreta o extrema dreta aposta per la fe en la tecnologia i evitar les mesures punitives. S’erigeix així com a defensor del medi ambient, però nega que el decreixement econòmic sigui l'única via per evitar la crisi ecològica. Així, la dreta enxarxa un discurs que parteix del “respecte” als modes de vida de les persones des de la seva llibertat individual i, també, el “respecte” als seus interessos econòmics a curt termini.

Així, la dreta té capacitat efectiva per generar un discurs “mediambientalista” –jo no m’atreviria a dir ecologista– que s’enlairi sobre el “sentit comú” amb el qual s’identifiquen tots aquells que defensen amb dents i ungles els seus privilegis, ridiculitzant els discursos de l’esquerra ecologista, que titllen de catastrofistes o col·lapsistes, fatalistes i poc realistes quan parlen de decreixement, de llevar els privilegis als rics o de repartiment i solidaritat amb els països del sud global. Però el més preocupant no és que les elits comprin aquest discurs. El més preocupant és que el compri la suposada classe mitjana i, sobretot, la classe obrera o la que pateix més risc d’exclusió i opressió en un context de decreixement de l’esfera material i augment de les condicions extremes de vida. I, en això, l’extrema dreta ja hi té experiència. Ho veim en com explota els discursos sobre la inseguretat o la migració. Ara la dreta veu com l’ecologisme pot ser també una escletxa en aquest sentit i té un precedent: l’explosió del conflicte de les armilles grogues quan França va posar un impost sobre els carburants que, evidentment, ofega a qui més li costa mantenir els costos de la quotidianitat sempre en augment en els darrers temps. La dreta sap com explotar aquest conflicte en termes electorals i té tot un argumentari potent en aquest sentit per enfonsar el discurs ecologista, erigint-se com a salvador de les classes populars. Se centraran en la “sostenibilitat”, el paisatge i el consum de productes locals, erigint-se, des del populisme, com els defensors de “lo nostro”. El missatge serà que la gestió de la crisi ecològica no pot deixar-se en mans de l’esquerra perquè prohibeix, atempta contra la llibertat individual i la propietat privada, és punitiva i catastrofista, i en canvi la dreta té capacitat de gestionar-ho amb “sentit comú” i sense afectar la ciutadania i les empreses. Sabem que el que no volen afectar són els privilegis i els privilegiats, però un discurs així polaritza i cala, de la mateixa manera que ho fan els discursos de seguretat i migració.

Fa temps que algunes persones alertam que el discurs ecologista no interpel·la la quotidianitat de les realitats més vulnerabilitzades, més amenaçades directament pels canvis en els entorns productius, les realitats migrants i la realitat dels barris més populars. Per això és tan important un ecologisme social que plantegi un discurs, una ideologia i una proposta que interpel·lin totes aquestes realitats des de la interseccionalitat. Però no només això, ens cal –a nosaltres també– ampliar la base, teixir complicitats al carrer, treballar per interpel·lar realitats quotidianes concretes que se senten infinitament allunyades de les propostes que poden sortir des de l’ecologisme que s’erigeix com a salvador del món, però que no sempre té respostes concretes i immediates a mons particulars i col·lectius ja molt sovint col·lapsats.

Per moltes persones que ens definim d’esquerres, és evident que l’ecologisme és anticapitalista, antiracista, feminista i descolonial, que ha d’apostar per la justícia climàtica, per la justícia social, per la justícia intergeneracional, que abomina del tecnooptimisme i dels greenwashings polítics i empresarials, etc. Però tot això són només els punts de partida de l’ecologisme social i polític que planteja la transició cap a un altre món que entenem que és l’únic possible, perquè ans al contrari no hi haurà cap món possible, o vivible. I no ha de ser per a tothom i a qualsevol lloc d’aquest món. Hem de ser, però, ben conscients que transitar cap a aquest món implica una gran complexitat i uns canvis que afecten ja avui la quotidianitat més immediata de grans majories socials. Hem de ser capaços d’interpel·lar i donar resposta a les immediateses cada vegada més compromeses i precaritzades de moltes persones que ja estan fora del “sistema” o cada cop més a prop dels marges. Hem de saber-nos part de les respostes que hauríem de poder donar a les àmplies majories socials en els nostres contextos locals, teixir complicitats i treball conjunt amb el món sindical –també ho apuntava Jason Hickel en una entrevista recent arran de la publicació del seu llibre Menos es más. Cómo el decrecimiento salvará el mundo, traduit i publicat en castellà per Capitán Swing– , amb les organitzacions que treballen al carrer, teixint propostes alternatives i polítiques d’organització social i col·lectiva, integrant la defensa del territori comú en la construcció d’espais quotidians per sostenir la vida des de mirades col·lectives i diverses.

L’esquerra i el moviment ecologista hem de ser conscients que la propera disputa política amb tendència a la polarització social estarà molt probablement al nostre camp, i la dreta i l'extrema dreta ja han avançat prou jugant el mateix joc en altres àmbits i els ha anat massa bé –okupes, migrants, feminisme, etc. La notícia relativa a França és una advertència de com juguen aquesta gent. Prenem-ne nota i comencem a treballar-hi de valent.