Dona, vida, llibertat
Quan, al llarg del 1978, ens van anar arribant notícies sobre la revolta civil i política que aviat provocaria la caiguda del règim imperial iranià, aquí teníem altres preocupacions més properes i, a sobre, ningú no sabia gaire res sobre l’antiga Pèrsia. En aquells temps sense internet, a les enciclopèdies de paper encara hi figurava com a novetat el cop que la CIA havia orquestrat a Teheran el 1953 per fer caure el govern liberal de Mossadeq. Pel que fa a la resta, sí, el xa era un modernitzador autoritari a la manera d’Atatürk, protegit per un enorme aparell militar i policíac, infeudat als americans... i popular a les perruqueries de senyores gràcies al glamur de la seva vida conjugal: la princesa Soraya, l’emperadriu Farah Diba...
Dins d’aquesta ignorància generalitzada –perquè no semblava que, en una lògica de Guerra Freda, el Tudeh, el partit comunista iranià prosoviètic, estigués impulsant les protestes–, hi havia, però, una excepció: el diminut grup trotskista barceloní Lliga Obrera Comunista i el seu setmanari, Prensa Obrera. Sens dubte sota la influència dels seus homòlegs britànics del Workers Revolutionary Party, on figurava l’actriu Vanessa Redgrave, la LOC dedicà a la crisi iraniana una atenció desmesurada per a la talla del periòdic, començà a parlar de “los chiitas” i de Khomeini, explicà que “una lucha de cuestiones religiosas” s’havia transformat en un combat contra l’imperialisme i, després d’haver saludat amb “entusiasmo revolucionario” la fugida del xa, conclogué que “la revolución iraní” era “una victoria de la revolución mundial que sólo puede ser completada por la revolución socialista”. “Bajo la apariencia religiosa de esta revolución, lo que se oculta es el movimiento de las masas para hacerse con el poder y establecer la dictadura del proletariado”, sentenciava Prensa Obrera en el seu número del 16 de febrer de 1979.
Han passat gairebé 44 anys. Prensa Obrera deixà de publicar-se el 1991, la LOC s’esvaí el 1992, el WRP britànic està pràcticament extingit i, als seus 85 anys, potser Vanessa Redgrave ja s’ha tret, o no, les ulleres del sectarisme ideològic. En tot cas, la revolució iraniana del 1979 no ocultava cap propòsit d’instaurar el socialisme ni el comunisme, sinó la voluntat de ferro d’erigir una teocràcia medievalitzant, una dictadura clerical que ha liquidat sense contemplacions qualsevol forma d’oposició, que ha causat entre els iranians centenars de milers de morts, milions d’exiliats, i que aspira a exercir de gran potència regional sobre la base d’armar i teledirigir les comunitats xiïtes escampades entre el Mediterrani i el Golf.
Ara, de les anàlisis estrafolàries o càndides d’aquells trotskistes del 1978-1979 –per als quals Khomeini era una mena de Kérenski que obriria les portes al Lenin i al Trotski perses– hi ha una cosa que no s’ha evaporat, que continua vigent: la idea que la república islàmica iraniana, malgrat el seu masclisme i les polítiques inquisitorials i reaccionàries dels seus clergues, és portadora d’uns valors “progressistes”, “antiimperialistes” i hostils a “l’ordre mundial” que li mereixen, si no la simpatia explícita, sí almenys la comprensió, la tolerància i el silenci còmplice d’una porció significativa de l’esquerra occidental.
Certament, resulta difícil avui defensar l’existència d’una “policia de la moral” capaç de reprimir dones –i d’arribar a assassinar-les, com succeí amb Mahsa Amini– per no tapar-se prou els cabells amb el vel islàmic obligatori. Però així com és impossible trobar ningú a Occident que defensi o justifiqui la política dels talibans afganesos en relació a les dones del seu país, o que es mostri comprensiu o mut davant la repressió dels militars birmans contra la minoria musulmana rohingya, el feminicidi sistemàtic de les iranianes, la mortífera repressió contra els nois i les noies que protesten als carrers, contra actrius i futbolistes, la utilització rutinària de la pena de mort per sufocar des de l’homosexualitat fins a l’oposició política, tot això mobilitza entre poc i gens les nostres esquerres més properes.
Per què? Segurament perquè, si critiquessin les atrocitats antigues i actuals de la teocràcia iraniana, la violació sistemàtica d’uns drets humans que aquelles esquerres defensen enèrgicament a la resta del món, creurien que li estan fent el joc al Gran Satan americà i al Petit Satan israelià, els enemics canònics de la dictadura dels aiatol·làs. I això sí que no! Els principis són sagrats –bé, sagrats, ja ens entenem...–, però la lògica en virtut de la qual “els enemics dels meus enemics són els meus amics” encara ho és més, de sagrada. I arrenglerar-se en la mateixa trinxera que els Estats Units, ja sigui en relació a l’Iran o Ucraïna, mai de la vida!
Fa un parell de setmanes, a les pàgines d’El Punt Avui, l’escriptora i politòloga iraniana exiliada Nazanim Armanian concedia una extensa entrevista d’algunes de les tesis de la qual discrepo. Armanian, però, afirmava també: “Aquí tenim un gravíssim problema amb un sector de l’esquerra espanyola, europea i llatina que continua donant suport al règim islàmic, pensant-se que és un règim antiimperialista i antiisraelià...” És aquella esquerra el lema de la qual podria ser: “Que un bon dogma sectari no t’espatlli la realitat”.
