Desaparèixer un poc (però mai completament)

Arriba un dia que tot ja et sembla excessivament repetitiu i desesperadament avorrit. Si agafes una mica de distància, perceps la repetició incessant de les tàctiques i estratègies amb què el món capitalista es va reinventant, reposicionant, ressituant, deixant cada cop més ‘efectes col·laterals’ sobre les societats que, discursivament, sembla que hagi de salvar de l’abisme que les mateixes dinàmiques han obert davall els nostres peus. Et canses de veure les dinàmiques polítiques de sempre en aquesta disputa gairebé infantil del ‘jo soc millor, ell és el dolent’ i l’aprofitament sense manies de determinades circumstàncies sobrevingudes, en forma d’esclats socials de ràbia, frustració i exercici sans, necessaris i urgents de dignitat. Ja tenim els posicionaments típics i tòpics dels partits de dreta, d’esquerra, d'extrema dreta, d’extrema esquerra id els que s’autodenominen “transversals”, perquè ja no es poden anomenar “de centre” (perquè el centre no existeix). No us cansa?

I mentre aquesta gent, que és la que copa els mitjans i omple el temps i els caps de la gent de manera intensiva, incisiva i sense descans (no fos cosa que ens quedi una mica de temps per pensar per nosaltres mateixos), continua en la seva espiral de refinament barroer i pervers, la vida de la majoria va derivant acceleradament cap a situacions desesperades, desconcertats, situacions límit que ja costen de digerir, sostenir, travessar. Ara, a més, s’hi afegeix un signe. Un signe de final del temps. Un signe inquietant: un clima crític que ens deixa incendis impossibles d’apagar, nits impossibles de dormir i en els pitjors casos, cases impossibles d’habitar.

Enguany, l’estiu tòrrid, que ja no tropical, amb mesos sencers de temperatures extremes sense treva, una mar massa calenta i massa gent fent com si no passàs res, ens deixava un desassossec, una inquietud, una tristor fonda, també, a vegades, quan et venia al cap allò de: “què hem fet…”. Ara també les plogudes violentament desfermades com les que fa setmanes varen destrossar el port del Canonge i la finca de la família d’en Toni Feliu, Sa Casa Pagesa, on només 15 minuts varen bastar per deixar animals morts, naus arrasades, arbres arrabassats i una família sense el seu mitjà de subsistència, ens deixen ben clar que s’han romput les regles del joc d’allò que consideràvem fins ara previsible; els efectes i conseqüències de l’esclat de tot plegat no venen acompanyats de justícia, peguen on peguen i sense miraments, i no tothom disposa de les mateixes condicions per fer-hi front.

En paral·lel, la gent també esclata. L’ofec de no trobar on viure, que et treguin de casa teva a 87 anys, de no tenir horitzó vital, de veure joves que han hagut de travessar la mar en pastera vivint i veient situacions que cap persona hauria de viure mai, i que un cop arribats aquí, es veuen escopits a dormir a la intempèrie en fer 18 anys, i queden a mercè de la violència d’uns carrers que s’amaguen de les postals del fals paradís que venem a canvi de misèria, precarietat, violència, racisme, desfeta… en un món que també es desfà. On la realitat més sinistra que no esperàvem viure sembla que va superant àmpliament la ficció dels escenaris més foscos, ens toquin o no a nosaltres directament, perquè tot ens toca, encara que facem veure que no.

No és fàcil de digerir-ho, tot plegat. Però hi ha molta, moltíssima gent que continua, dia rere dia, intentant-ho, intentant redreçar, trobar alternatives, teixir vincles, comunitat, possibilitats... Perquè la vida no és més que això, anar fent i no defallir, tot i el desemparament que sentim a vegades quan tot ens arriba a semblar amenaçador. Però ens hi sostenim: en xarxes de suport mutu (encara que no li donin aquest nom), en comunitats petites i barris on es cuida la quotidianitat que és la vida, i on es generen bellesa i somriures en un món horrorós, on es genera esperança en un món que, a vegades, i com deia Mark Fisher, ens aboca a un futur cancel·lat a manotades. Gent que es romp el cap, dedica hores, s’organitza, enfoca i persisteix. Posa el cap, el temps i les hores en espais comuns que sostenen, que acompanyen, que generen un possible per a vides d’aquelles qui semblen no importar, no tenir valor; que són violentades, sacrificades i deshumanitzades, si cal.

Hi ha dies que, per tot plegat, voldríem trobar un forat per desaparèixer un poc. Com apunta Francisco Martínez en el seu darrer assaig, Escondites. Cómo desaparecer sin desaparecer del todo, de l’editorial Menguantes. Martínez recorre, des de la mirada d’antropòleg, coves, soterranis, garatges, refugis, túnels, trens, aeroports, horts, fotomatons, búnquers i cables submarins per mirar què feim quan volem sortir del camp de visió dels altres, amb la idea que aquests espais no són simplement llocs on amagar coses: són espais de possibilitat. L'autor parla de l'amagatall com un lloc on poden néixer altres formes de vida, relacions i pensaments. Desaparèixer pot donar temps, descans i protecció, però que només sigui un poc, eh? Perquè també pot convertir-se en abandonament o inexistència. Per això, l'amagatall necessita una sortida. Com diu Martínez, “Desaparecer es bueno, pero reaparecer es mejor”. Així que no deixem d’intentar-ho. Ens podem amagar, però per sortir més lúcids, més assossegats, una mica regenerats, i continuar.