Democràcies sense ‘demos’
En altres ocasions he escrit aquí sobre la crisi de la democràcia i el seu afebliment de la mà del capitalisme més salvatge i la cultura individualista i consumista que promou. Avui, no obstant això, i molt especialment després de les eleccions a Colòmbia del diumenge 21 i altres coses que passen no tan enfora de casa nostra, vull expressar els meus dubtes personals i polítics sobre allò que anomenam ‘democràcia’. O, si voleu, sobre el significat que atorgam a un instrument que cada cop s’assembla més a una closca buida.
Ho planteig no des de la radicalitat, sinó des de la concepció liberal clàssica de la democràcia, on perquè la cosa funcioni cal un cert equilibri entre els tres actors que articulen les societats del nostre entorn: l’estat, el mercat i la societat civil. De la societat civil, poc a dir: resta atomitzada, i de tant en tant treu el cap per mostrar la seva resistència a retrocedir en coses que ha costat dècades o segles aconseguir. Poques vegades per plantejar futurs utòpics, com si assumíssim que no hi ha altre món possible que la distopia permanent en què vivim. Hem deixat de parlar de revolució, i quan ens deixen governar, ens entretenim en l’acceptació, la gestió i la comunicació.
De l’Estat, només cal recordar que és cada vegada més petit i insignificant, especialment davant dels reptes que tenim a escala global: sigui per lluitar contra el canvi climàtic (encara que Europa cremi aquests dies), o contra les desigualtats.
El mercat, dirigit per tecnooligarques com Elon Musk, que concentren més riquesa en molt poques mans que més de la meitat de la humanitat i que molts països junts, és cada cop més fort i cada cop més despietat. Que Musk sigui el primer bilionari de la història hauria de ser qualque cosa més que una anècdota, sobretot quan bona part de la seva fortuna prové de l’ús immoral i antidemocràtic de la tecnologia.
Mentre la nova classe tecnocapitalista ens destrossa, continuam defensant la concepció d’una democràcia que ja no existeix, perquè no hi ha equilibri entre estat, mercat i societat civil… l’excusa perfecta perquè tot continuï igual. Quan dic que ens destrossa, em referesc tant a l’algoritme que permet a l’especulador apropiar-se de les cases que altres necessiten per viure, com a les famílies que hem de gestionar les addiccions i els problemes de salut mental que genera el seu negoci entre els més joves. Em referesc a la reacció misògina que fa que mentre a les escoles es treballa la coeducació, a les xarxes es promogui el masclisme més ranci i la violència més salvatge contra les dones. I a la nova carrera armamentística, energètica i extractivista que amenaça la vida del planeta i la de tothom, quan la ciència fa temps que ens adverteix que hauríem d’anar en la direcció contrària.
I en aquest context, eleccions que cada cop tenen menys de lliure, perquè si fins fa uns anys votar ja era gairebé un acte més de mercat (“vot la marca x o la marca y”), ara ja amb la manipulació dels mitjans, les xarxes, els bots, la IA i els algoritmes, això ja no hi ha qui ho aturi. Ho confés: tenc seriosos dubtes que li hàgim de dir ‘democràcia’ a tot plegat, i que pensem innocentment que aconseguirem canviar tot això respectant unes regles que ja no serveixen, perquè ens han canviat el tauler de joc.
Això és el que ha passat a Colòmbia amb la victòria després de l’ascens express del candidat feixista conegut com ‘El Tigre’, tot i el creixement en milions de vots de l’esquerra. Un candidat que ni tan sols té la nacionalitat colombiana, però impulsat per la doctrina Trump, pel dopatge tecnocapitalista i la manipulació més barroera de les eleccions d’un dels països més importants de l’Amèrica Llatina amb el silenci còmplice de països que es consideren democràtics, inclòs el Regne d’Espanya.
També aquest assalt violent al sistema democràtic té les seves particularitats espanyoles, i les estam constatant aquestes setmanes amb l’afegit que aquí no sols hi aplica tot l’anterior, sinó la particularitat que un poder, el judicial, a qui no ha votat ningú, es creu per damunt del demos, del poble.
La qüestió és: pot haver-hi democràcies sense demos? Es pot aturar tot això? La resposta a les dues preguntes és que sí. Sí, ja tenim democràcies més procedimentals que reals. I sí: es pot aturar, però hem d’espavilar. Per això, els discursos de l’extrema dreta impliquen dividir-nos tot el que poden (per exemple, els ‘d’aquí’ versus els ‘de fora’), en lloc d’apuntar cap a qui es queda tot el pastís. Aquí ja tenim una feina clau: unir el demos, fer poble. Una altra línia d’acció implica dir les coses pel nom, i no defensar una democràcia procedimental que no resol els problemes reals: la gent no viu de closques buides, i tothom necessita una casa i bons aliments. Dit això, un darrer advertiment: no penseu que tota aquesta violència estructural i procedimental la combatrem només amb bones paraules.