Una daixona de pols

“Mantén la equidistancia / Para qué profundizar / Machismo y feminismo son igual” 

 (Extremismo Mal d’Ojete Calor)

En una tertúlia diària d’una emissora seriosa, un participant habitual esgrimia que l’assalt al Congrés del Brasil pels partidaris de Bolsonaro representava el mateix que Rodea el Congreso i altres mobilitzacions de l’època; cap contertulià hi va oposar resistència. Dies després, el director d'un no menys seriós diari, a la seva secció permanent, deia que “el gran argument socialista per a revalidar la seva heterogènia majoria al Congrés és propagar el fantasma de l'arribada de l'extrema dreta al palau de la Moncloa”. Vade Retro Satana, si a Castella i Lleó volen imposar una teràpia de xoc a les dones per dissuadir-les de l'avortament. Rascaiú, quan moris què faràs tu? No es poden confondre els hàbits del KKK amb el llençol blanc d'un fantasma. 

Cal recordar que Rodea el Congreso es situaria entre les nombroses seqüeles de la gran mobilització mundial del 15 d'octubre del 2011 en resposta a la crisi financera de 2007-2008. I, si volem filar més prim, formaria part de l’onada de moviments antiglobalització que havien tingut un punt àlgid a Seattle (1999) amb les manifestacions durant l’Assemblea de l’Organització Mundial del Comerç i van tenir continuïtat en el moviment dels ‘indignats’ (especialment Occupy Wall Street i 15-M) davant el que era una crisi de representació política que a Espanya va conduir a la fractura del bipartidisme i a posar en solfa el règim del 78. The Guardian el va situar com “l'esdeveniment polític més interessant des de la mort de Franco”. 

Els assaltants del Congrés del Brasil –una rèplica de la presa del Capitoli de Washington per les hosts trumpistes– reivindicaven la intervenció militar i no deixar accedir al govern a Lula da Silva argumentant que les eleccions havien estat fraudulentes. Visca les cadenes! Exèrcits d’orcs destinats a violentar, destruir la convivència i el progrés i esflorar la voluntat sobirana dels ciutadans. De seguida alguns mitjans de comunicació espanyols, de manera molt forçada, es preguntaven fins a quin punt era possible que en les futures eleccions la dreta espanyola, en cas de no guanyar, no reconegués els resultats. La pregunta era qualque cosa més que reality show i banalitat, desig o seqüència lògica d’una estratègia que ve d’enrere? 

Clarament ‘rodejar’ i ‘assaltar’ conceptualment representen accions diferents, la segona essencialment sempre carregada de violència. Si les utilitzam en referència al Congrés, són mobilitzacions que caminen en direcció totalment oposada. A Espanya: assaltar és igual a Tejero; rodejar és igual a irrupció en l'escena política d'una nova esquerra socialista, feminista, plural, federal, republicana i ecologista. En definitiva, naixement d’una nova estabilitat diferent del bipartidisme, un ordre basat en la recerca de l'equilibri entre perifèria i centralitat entorn d’una via de modernitat i progrés. Un govern de coalició i una sòlida majoria parlamentària amb una transformadora minuta legislativa a la vista de tothom. Moment substantiu. 

El gran problema de la dreta és haver perdut tota capacitat d’il·lusionar. S’han ensorrat els castells de vent del neoliberalisme suposadament proveïdor de riquesa per a tothom. El World Inequality Report del 2022 diu que el 10% més ric disposa del 76% de la riquesa mundial; mentre que el sector més pobre, la meitat de la població humana, només disposa del 2%. Una bretxa de desigualtat màxima: una bomba de rellotgeria. Les solucions a la crisi actual s'assemblen més a un nou keynesianisme que a altra cosa. Resultat: el vesper neocon està inquiet i, davant l'absència de conills per treure del barret de copa, han optat per ‘regalar’ desassossec. 

Estratègia que ve d’enrere? A Espanya, el govern des d’un principi va ser “il·legítim” i Unides Podem, uns “comunistes i bolivarians”; quan la cobertura social davant la crisi va mostrar la seva eficàcia, per un daixò de res o per una daixona de pols el futur pinta negre; els pressupostos eren filoetarres per haver-los pactat amb HB Bildu... hi ha qui en diu, d’això, “batalla cultural”; amb molta més lucidesa Luis Garcia Berlanga en deia “escopeta nacional”. Nogensmenys, la realitat més sòrdida és que la dreta espanyola, de la manera més espúria, té segrestat el CG del Poder Judicial. No han romput les cadires ni esgarrapat els mobles, però, igual que el banyut ‘Llop de Yellowstone’ al Capitoli, estan en un lloc que no els correspon.  

Ni per estètica, ni per intencionalitat, ni història es pot dir que ‘rodejar’ i ‘assaltar’ són el mateix. Representen les antípodes, progrés i regressió. Rondar-te per fer-te canviar (“No ens representen”) enfront de violentar-te políticament per evitar un canvi de cicle. L’equidistància té un fals aire de superioritat, dotada d’una actitud mongil, però mulla el mateix que la militància, encara que amb una càrrega d’hipocresia que aquesta no té. L’equidistància mai no ha estat neutra, sempre amaga el benefici d’algú. I, si s’utilitza en comunicació, és igual de destructiva que un fake.